Ressaca

Ja sabem que qualsevol celebració porta la consegüent ressaca.

Les eleccions encara són una celebració, a ningú se li escapa allò de la festa de la democràcia encara que hi hagi un certa sensació d’incertesa pel resultat i després hi ha celebració sigui d’eufòria o funerària segons com acabi tot plegat. I sempre, sempre recordar allò que les victòries tenen molts pares i mares però les derrotes són òrfenes.

Però abans ja hem vist algun element ressacós al carrer. Aquest cartell que sigui del sr. Junqueras no té cap importància, ja que podria ser de qualsevol candidat o candidata, perquè la majoria acabaran al mateix lloc i triturats. Bé és cert que alguns cartells d‘altres  candidats, almenys d’un parell d’ells, ja podien haver anat al contenidor directament.

Aquest cartell vençut és la imatge del final de la campanya.

El cartell electoral però cal dir-ho ha perdut molta importància i presència en el combat electoral.

Ha perdut importància diem.

Ja no és un factor determinant.

La seva influència ha minvat i sembla, pel que diuen els experts, molt.

Sembla ja un anacronisme.

Fins i tot la rebaixa d’aquesta importància i protagonisme ha deixat també a la cuneta a molts militants que s’havien convertit en autèntiques brigades encartelladores que amb plecs de paper amb les fotos dels candidats i amb galleda i cola anaven de nord a sud i d’est a oest de la ciutat deixant els panys de parets, les cartelleres i qualsevol espai susceptible de ser empaperat ple dels “caretos” dels candidats que ens han promès l’oro i el moro.

Les nits de campanya s’havien convertit, moltes vegades, en un temps per jugar al gat i a la rata, tapant-se els cartells mútuament i amb ràtzies de tarda, nit i matinades es perseguia el cartell adversari. Calia tapar els cartells dels altres amb els  teus. I clar, quan es creuaven alguns dels escamots amb les paraules es deien de tot, i algun cop els més aguerrits insinuàvem que estaven disposats a arribar a dilucidar la pertinença de l’espai a empaperar a plantofades. Mai la sang va arribar al riu. 

Ara tot està molt més mecanitzat, arriba un camió amb cistella quatre operaris que en un plis, plas et pengen els cartells a on algun militant especialitzat en l’espai electoral i en la burocràcia de la campanya els va dient.

Res, en un parell d’hores fan la mateixa feina que feien les esquadres de militants de la brotxa i la galleda. Més eficient segur. Més divertit segur que no.

Res que no hàgim vist abans. La revolució industrial ja era això. La màquina per damunt de l’home i de la dona.

Però a més, el cartell electoral comportava i també posava al descobert algunes de les tècniques i habilitats dels que els penjaven. Hi havia qui amb esquadra i cartabó o amb nivell i plomada els enganxava amb una rectitud incontestable, arrenglerats perfectament sense crestes ni valls en la línia. En fi eren autèntics “fins estilistes” però també hi havia els més creatius que amb cartells feien alguna sanefa divertida o bé signàvem penjant alguns cartells a l’inrevés. Deixaven la seva empremta.

Però com hem anat insinuant el cartell ha perdut protagonisme, està de baixa, sembla que ja ha passat en bona part a la història.

L’augment de les xarxes socials i altres mètodes més mediàtics fan que els cartells de paper està en franca decadència i tot fa pensar que la seva tendència a desaparèixer és certa, que està cantada.

I mira que fer un cartell no és fàcil ni barat. Treure el millor de la cara del candidat, el seu millor costat, no és fàcil. Des del maquillatge fins al vestuari i tot plegat els costos es van apujant per acabar, ja ho veiem, al costat d’un contenidor i gairebé oblidat i amb la indiferència absoluta per part de la gent.

I encara rai que l’han situat endreçadament per recollir, segur, vaja més que segur n’hi ha de llençats i esquinçats pel mig del carrer.

La imatge dels cartells també ha tingut un canvi estètic prou important des del cartells de la primera elecció que semblaven naïf als actuals, la diferència és notable i per bé.

Però vaja el futur del cartell està ja dibuixat, el seu destí és passar als arxius i formar part de la història electoral. I si encara se’n pengen és perquè els gurus electorals assenyalen, que no és tant per fer augmentar el teu vot, sinó perquè és vegi que hi ets, marcar territori, que no deixes que ocupin tot l’espai els altres.

I clar la seva utilitat és efímera i acaben com el de la foto.

A terra, derrotat el cartell i al costat d’un contenidor.

Honor i glòria pel cartells que va donar moltes hores de glòria a la militància més entregada .

La seva contribució als resultats electorals ja són una altra cosa.