Obligat i no hi ha excuses…

És habitual que quan entres a una població et marquin, a través dels senyals, quina és la velocitat màxima que es pot circular pel nucli urbà. Normalment acostuma a situar-se en els 30 quilòmetres per hora. Hi ha però modificacions a la baixa i/o a l’alça en funció dels índex de perillositat, intensitat de circulació i categoria de la via.

Així es veu com en rondes o avingudes de traspàs d’una població s’acostuma  augmentar la velocitat fins a 40 o 50 i en canvi en altres indrets sensibles com poden ser carrers sense voreres o proximitat a centres d’ús social o a les escoles s’acostumi a reduir entre els 10 i el 20 quilometres hora.

Aquest senyal, que a més trobo que és molt bonic i allunyat d’aquells cercles amb límit vermell amb una fredor administrativa enorme, que ens mostra la  presència de la foto d’un infant i que ens indica i la xifra de 20 fa que quedi   molt clar que és zona sensible per la presència de criatures com la de la foto i per tant una velocitat de marxa reduïda.

És obvi que en la proximitat de nens i nenes cal ser molt curosos en mantenir la velocitat i posar els cinc sentit en una conducció gens agressiva i molt prudent, a més de la pròpia seguretat cal pensar que els nens i nenes són imprevisibles i ja sabem, una pilota que s’escapa, una corredissa inevitable, un deixar-se de la mà del pare o mare… total que cal estar sempre amatents i sobretot pels voltants de les escoles a les hores d’entrada i sortida.

S’han acabat els temps en que el cotxe era el rei del mambo a les ciutats i el seu propi augment ha portat a potenciar algunes restriccions i a multiplicar els espais en que els passejants tinguin una major possibilitat de deambular amb tranquil·litat (ara però l’infame patinet ho ha subvertit).

Això, que amb més o menys acceptació, s’ha anat imposant sempre té els seus repatanis que creuen que poden circular a la velocitat que més els convingui al marge d’altres consideracions.

I aquí apareix l’instrument, malèfic per uns i benaurat pel altres, el radar.

Aquesta màquina que detecta la velocitat del cotxe, en fa una foto on apareix la matrícula i després et pot caure la corresponent multa per haver circulat a més velocitat de la permesa.

Nascut el radar neixen els seus combatents per eliminar-lo. Artilugis que els detecten, fer un ràfega de llums al que ve en direcció contrària avisant-lo, o bé destruir-lo físicament. I també hi ha l’actitud de voler desprestigiar-lo amb aquella excusa tant recorreguda i falsa de que els radars es posen per “afany recaptatori”. I si fos així, que?. Només es recaptaria d’aquells que es salten impunement (o reclamant impunitat) els límits de velocitat marcats.

I sempre es busquen raons diverses, que si en aquest lloc si vaig més despresa no passa res, que no cal, que no hi passa ningú, que és una tonteria innecessària i capriciosa fixar 30 quilometres per hora. Tot per poder saltar-se la norma.

I hi ha moments en que ens guanyen els que han infringit la norma. M’expliquen que ara estan retornant moltes de les multes posades al passeig de Ribes Roges per superar els límits marcats i detectats per un radar. Si no és que hi ha algun problema tècnic que hagi distorsionat la lectura de la velocitat, de tornar, res de res. Qui la fa la paga. I en temes de circulació i excessos de  velocitat cap mena de concessió. I ja se sap si t’enganxen, calles pagues i aprens al lliçó. Quan toca, toca. I recordar també que els radars sempre donen un marge d’uns 10 quilòmetres abans de disparar-se.

Ja sé que és impopular, més aviat genera animadversió defensar que les senyals hi són per que siguin d’obligat compliment. I si ho dius alt i clar et cauen collejas, crítiques i insults a banda i banda, que hi farem, però en els comportaments hi ha, creiem, coses que són sagrades, i respectar el límits de velocitat sense cap excusa n’és una.

La cara de la criatura del senyal és un indicatiu de que l’advertència és molt adequada per la seguretat en pobles i ciutats i seguretat per tothom i sobretot per aquells més febles i que necessitin que es cuidin i els cuidin els altres.

Fem-ho pel ells i per tothom.