Tomaquera equilibrista

Tenim un refrany que ens elogia molt, és aquell de que els catalans de les pedres en fan (fem) pans.

Elogi de la capacitat emprenedora de la catalanitat i per honor i glòria de la catalanó. Però en una lectura més àmplia és un cant a al treball, a l’enginy, a superar els problemes. Es tracta del no res treure’n alguna cosa positiva.

Veient la foto però també podem dir amb tota garantia que també els catalans de les parets en traiem tomàquets.

Ja sabem que la natura és tossuda, que sempre batalla per subsistir encara que les condicions siguin les pitjors possibles. Amb gairebé tot en contra resulta que la tomaquera ha subsistit, ha fet tot el procés fins a mostrar-nos aquets fruits que semblen realment una obra d’art de l’equilibri.

S’aguanten per una branca que ha sortit d’un tub de sortida d’aigua (no sabem si neta, gris o bruta) i que per tant el seu naixement, creixement i desenvolupament s’ha fet en condicions precàries però els tomàquets han sortit i es mostren orgullosos. Qui els collirà?.

És coneguda la voluntat dels vegetals d’expandir-se, i ara encara més, són  moments en que hi ha un desplegament de les activitats d’horticultura ja sigui a través de l’invent para-ecologista dels horts urbans, on uns quants, els privilegiats que els hi ha tocat per sorteig una parcel·leta poden planter les faves, els raves, les tomaqueres i algun espigall o herbes aromàtiques o bé aquells que disposen de terrassa prou amplia també poden plantar algunes verdures i vegetals amb unes torretes i tenir una certa plantació més o menys reeixida per gaudi propi i per mostrar-ho amb orgull a amics i coneguts. Menjar la pròpia collita...

La tomaquera de la foto va per lliure és un clam a la llibertat de néixer on la llavor va caure sense cap mena, creiem, de la intervenció humana, els designis del destí o d’un cop de vent la llavor va entrar a dins de la canalització i allà discretament el misteri de la vida s’ha desenvolupat fins arribar per sorpresa general a trobar aquestes dues tomaques que segurament ningú gosarà tocar-les per respecte a l’esforç, a la feina per sobreviure i mostra la feina feta amb primer la flor i després el fruit que es mostra ben orgullós. Ens diu. Ho he aconseguit!.

Els tomàquets, les tomaqueres, ens eren aliens fins al segle XV, s’explica que van arribar aquí després dels contactes entre Europa i Amèrica i ben aviat va  ser un element que es va incorporar de seguida a la cuina europea essent un element clau en la base de molts plats nostrats. I d’espècies en trobem a dojo, nomes cal fer una ullada als mercats, en les botigues de verdulaires i anar seguint la rastellera de caixes de tomàquets per saber-ne els noms des de la de Cor de bou fins la de Montserrat n’hi ha una llarga llista, un catàleg ampli i divers. Cadascuna d’elles amb un gust, una textura i una característica que la fa bona per algun plat. Ja sigui tallada en una amanida, triturada en un sofregit o salsa o senzillament per menjar a mossegades com si fos una fruita i encara caramel·litzada per fer-la servir com melmelada. Ara bé també cada cop escoltes més i constates, i crec que amb bona part de raó, que avui els tomàquets no tenen el gust d’abans, que han anat perdent aquell sabor que recordem de quan érem més joves o directament infants. Que hi farem!!

Però en definitiva volem ressaltar aquesta constància aquesta tossuderia de la tomaquera en qüestió, que contra els elements ha estat capaç de fer el cicle natural i oferir-nos aquets fruits que algú potser es menjarà i assaborirà. Cal valorar la persistència de la nostra protagonista, veient els processos de la plantació i dificultats que poden tenir les tomaqueres per subsistir, cal assenyalar, insistim, que el nostre cas és realment de mèrit, com una mena de miracle natural. Segur que neixen i creixen en altres indrets amb dificultats però en aquets cas gairebé extrem pel lloc, per la condicions ambientals a que s’ha hagut d’enfrontar.

Una mostra més de que la constància és un element clau per enfortir la personalitat i també de les tomaqueres. Un seguit de circumstàncies s’han conjuminat aquí perquè es complís allò de les parets en surtin tomaqueres.

Som un gran país, certament.