Que s’ho faci mirar

Els amics periodistes que tenim sempre ens expliquen que hi ha una vella màxima del periodisme que diu que si un gos mossega un home no és notícia. El que és notícia és que un home mossegui un gos. Així de clar i català.

Aquí doncs ja tenim la màxima feta realitat.

Però no deixa de ser una manifestació (advertència en general) amb un cert (per no dir molt) biaix masclista que fa una mica de tufillo.

Anant per aquest camins sobretot si travesses alguna d’aquesta urbanitzacions que encara haurien de passar una ITV urbanística trobes el clàssic cartell, rajola de ceràmica, amb dibuix o sense de “cuidado con el perro” o “gos perillós”. La veritat és que vas passant per prop de les tanques i et borden de manera recurrent, intensa i fins i tot hem trobat algun gos que et mira i t’ensenya els ullals amenaçadorament, poca broma, i aquells que van com a  bojos bordant i xisclant amunt i avall de la tanca que no pot travessar.

En fi deu ser la manera de controlar la propietat, el territori dels saltamarges que més d’un cop deuen haver entrat a les cases, barraques d’eines de camps que en diuen i han pres allò que no era seu sense cap mena d’impediment. Hi ha aquella dita interessant Ca que lladra no mossega o una versió més explicativa Deixa lladrar el ca, que mentre lladra no et mossegarà. Val.

Però l’experiència ens diu que millor passar ràpid per l’indret ja que millor no convertir-se en l’excepció de que lladri i ens acabi mossegant.

Aquesta cartells, ceràmiques, rètols els trobem doncs habitualment. La variant  que hem retratat és realment d’una cutrada imponent...

I no negarem que quan la llegeixes per primera vegada el text del cartell ens va venir un somriure per la presumpta originalitat de la frase, hi vam trobar una certa gràcia però en el moment en que analitzes el fons del cartell el somriure s‘acaba convertint en un ganyota de rebuig i no negarem d’una certa sorpresa pel que té de groller i pel mal gust de la comparació, pel sentiment que s’amaga al darrera de la frase, per la rebutjable comparació que és vol fer o senzillament perquè és una astracanada que es desvia molt, ja no del que seria políticament correcte, sinó de qualsevol línia de comportament correcte i fins tot diríem d’educació.

I no podem negar que hi ha senyores sorrudes, desagradables i agressives, sí, però això també es dona en els homes. Per tant en cartell també podria haver fet menció del senyor i no de la senyora. Però suposem que hi ha voluntat de generar una certa complicitat d’aquelles masculinitats una mica testosteròniques, una mica condescendent i tant tòpica. Que precisament per tòpica ja no val ni serveix.

I la cara de l’esposa -si és que n’hi ha- deu haver esta per llogar-hi cadires, exposada públicament a un cert escarni gratuït, innecessari i que mostra el nivell intel·lectual de qui l’ha pensat, escrit, confeccionat i penjat.

No sabem si el cartell servirà de gran cosa davant els amics del que és no propi, no sabem si aturarà els lladregots però no crec que el cartell espanti a ningú, més aviat no els espantarà i potser els esperonarà a seguir mangant sense cap interès ni en conèixer a la senyora en qüestió ni el gos. 

No hi ha però cap manera d’entendre l’actitud de fer el cartell i penjar-lo a la façana de la cas aquest cas al fil ferrat  de protecció. Hi ha hagut consentiment de la senyora en qüestió?, o és senzillament apropiar-se de les funcions del gos, l’històric vigilant de propietats en descampats o en zones peri-urbanes.

Defineix el text al seu autor. Carallot.

Volent fer gràcia, no la fa, més aviat una certa pena de veure que encara hi ha una certa mentalitat de que la dona ha de carregar amb aquetes comparacions.

Potser no hi ha allò que en diuen l'animus iniuriandi, però vaja al darrera, en el substrat del cartell hi ha un menysteniment que dóna perquè l’autor s’ho faci mirar i començar a entendre que hi ha coses que és millor no pensar-les, però encara és pitjor escriure-les i deixar constància de la tonteria galopant que demostra la frase i la tonteria encara més galopant de penjar-la públicament.

En conclusió d'on no n'hi ha, no en raja ni en pot rajar. La foto n’és una mostra fefaent.