Pitjor impossible

La imatge de desolació és realment colpidora.

Qui t’ha vist i qui et veu ara. Abans tallaves el vent amb decisió i ara no ets més que una imatge de la derrota després de la batalla. I batalla perduda.

Un munt de ferro que no serveix per a res.

Que t’ha portat fins aquí?

Un propietari sense cor que s’ha t’ha tret de sobre quan has tingut alguna averia?

Han estat uns lladregots de barri que han anat “mangant” peces i l’has han fet sevir per muntar altres bicicletes, aquí, o en altres llocs?

Una conseqüència del consumisme més fervent, bici nova i la vella que es vagi deconstruint enganxada a un pal de senyal de circulació.

No agrada veure la degradació sobretot perquè vet a saber l’enorme servei que havia fet aquesta bicicleta al llarg de la seva vida.

És d’un model i marca força habitual. Marca de combat d’uns grans magatzems de material esportiu i d’una qualitat més que raonable per fer-la servir pels desplaçaments de ciutat sense masses pretensions, però tampoc sense masses complicacions.

I vet aquí que s’han cansat d’ella i per comptes de donar-li una segona oportunitat, una segona vida l’han deixat a mans dels desaprensius i ja en veiem el resultat, li falta una roda, el manillar, un pedal..., vaja li falta part del cos i l’anima també. Això és el meu greu.

Això sí ben lligada que no fos cas que la prenguessin.

Perquè la veritat és que el “ladrón de bicicletes” a més de ser títol d’una emblemàtica i gran pel·lícula és una realitat que en més d’una ocasió ens ha posat de mala llet.

És cíclic, hi ha temporades que els “robatoris de bicicletes” augmenten considerablement i hi ha èpoques de pacificació. No sabem si és perquè el mercat negre està saturat o bé perquè l’acció policial ha desarticulat les colles de mangants, perquè en ocasions fer una ullada al dipòsit que tenen al costat de la caserna de la poli veus una notable presència de bicicletes producte d’haver-les salvat dels rapinyaires. Ara, el fotut és que anaves a veure si trobaves la teva i mai no hi era. Per què?. Hi havia la llegenda que arribaven colles d’experts en rebentar cadenats -els de les bicis no costen tant- i una furgoneta en la que anaven carregant tot el que arranbaven i avall que fa baixada.

El que bada pel carrer i signa això en menys d’una setmana n’hi van mangar dues, noves de trinca i va acabar fent allò que els experts explicaven anar amb una bicicleta tronada pel poble i deixar la bona per una millor ocasió. I si l’havies de deixar lligada en un indret com a l‘estació passava desapercebuda perquè podies passar llista a un catàleg de bicicletes tronades, prehistòriques  o al límit de la seva vida útil, vaja que no generés cap temptació als  saltamarges urbans. Ara però hi han posat un aparcament amb una mica més de seguretat i per tant ja es pot deixar alguna bicicleta en un millor estat. Però encara hi ha el cas d’aquells que ha trobat la bicicleta que li han pispat en alguna subhasta d’aquets que fan per Internet. No en parlem més....

De bicicletes com la de la foto en podem trobar en forces indrets de la ciutat, abandonades i en ple procés de desmantellament. Suposo que és més fàcil deixar-la i que es vagi consumint que trobar-li una sortida digna, donar-la a algú que potser li donaria una segona oportunitat, o deixar-la al punt net. Jo ho faria perquè passar algun cop per on has abandonat la bicicleta, un instrument que et va acompanyar en molts desplaçaments, veient la seva decadència paulatinament em trencaria el cor.

Potser no cal tenir cor i deixar-la. És també una manera de que els recicladors   ho aprofitin, com una mena d’aparador lliure, ara prenc el manillar, ara la cadena, ara els pinyons... Fins que no en quedi res.

Però vaja ara no ens traurà la idea que veure una bicicleta en una ciutat com la nostra que és adequada per anar-hi sense masses problemes, fa mal, fa pensar en que les segones oportunitats haurien de ser pels animals (humans o ciutadans no humans) però també pels objectes. Ara que el Parlament Europeu  va aprovar la llei que trenca amb l'obsolescència programada i obligarà els fabricants a oferir la reparació de tots els productes i a oferir peces de recanvi a preus "raonables"encara fa més mal veure la bicicleta, vaja el que en queda d’ella en qüestió.

No hi ha arribat a temps.