Paisatge després de la patacada...

Potser una caiguda?

Potser una topada?

Potser un desistir de bicicleta i casc d’una vegada per totes.

Potser un oblit involuntari...

Potser.... potser...

La realitat és que fa una mica de basarda la contemplació d‘un casc deixat de la ma (cap, en aquest cas) de déu i reposant damunt la tanca de protecció.

Els casc és sens dubte un artefacte protector que ve des dels inicis de la humanitat. Sembla que tot va començar amb un element  militar. La protecció del cap era sens dubte imprescindible quan les batalles es dirimien a pedrades o a garrotades. Un mal cop de pedra llençada amb mala llet o una garrotada amb mala baba et podia esclafar el cap i directe a la infermeria o, fins i tot directe al canyet.

Quan la baralla, sobretot cos a cos, es va anar sofisticant també el casc va tenir al lògica evolució, i van haver de trobar elements més durs, resistents i més efectius per protegir d’un un cop d’espasa o de les maces de punxes de que si et tocava directament, no només et feia veure les estrelles, sinó que et podia deixar “turulato” per tota la vida.

Els sistemes d’agressió van anar augmentant i sofisticant i així les proteccions pel cap també. Acció-reacció.

I els que hem conviscut part de la nostra infància amb els “tebeos” som experts en reconèixer, distingir i afirmar quin cas correspon a cada època. Des dels que portaven els víkings, fins els dels cavallers sarrains i cristians que coneixem a través dels capítols del Capitan Trueno de l’inigualable Víctor Mora, fins la diversitat de cascs d’acer de diversos exèrcits, l’alemany, el polonès, l’anglès, el francès, el japonès i els americans que combatien i que identificàvem a través de les magnífiques històries (potser ara no és políticament correcte dir-ho) dels lliuraments setmanals de les “hazanas bélicas” còmic creat per Boixcar amb Sotillos i Simmons al guió. Eren realment seguides amb interès i sense masses escarafalls van passar de lloar els èxits del alemanys fins a posar-se declaradament al costat dels aliats. Política, clara.

Bé, però el casc també ha tingut aplicacions més civils, qui no recorda els pilots d’avió, quan l’aviació era encara una activitat de futur, o bé els motoristes i conductors de cotxes de carreres que anaven amb un innocent i inútil casc de cuiro que no et protegia però quedava bé.

Després s’ha anat perfeccionat i els ciclistes hi han jugat un paper cabdal en la millora de les prestacions i fins i tot de l’estètica. Des de casc amb tres o quatre  tires de cuiro gruixuts a uns molt sofisticats per tallar el vent.

Si hem seguit el ciclisme més professional veurem que, de ser una recomanació, va ser una obligació portar-los per millorar la seguretat i ara ja es veuen models estratosfèrics (crec que models trets de la guerra de les Galàxies) que ajuden a rebaixar la fricció amb l’aire tenir i eliminar un fre addicional.

Però la majoria dels mortals que anem amb bicis en portem un d’homologat, tunejat si cal, sobretot les criatures, personalitzat, més o menys. Primer recordaven les velles xixoneres (gorra de cop, correctament) dels infants, i ara molt evolucionats ja són parcialment obligatoris.

I recomanable sempre.

I veient el casc (per cert de la mateixa marca de la bicicleta deconstruïda de la setmana passada) com ha quedat ben segur que va protegir a qui el portava i d’això es tracta, de portar la millor protecció, sempre i sobretot ben posat i ben cordat. Les esgarrinxades que mostra ara estarien a la cara de l’usuari. Ho hem salvat!

Un altre dia ja parlarem del cas dels enxanetes. Bon tema, eh!.