Treu la banya i endavant!

Quina sensació de fragilitat.

Quin neguit per procurar-li un espai segur...

Quina sotsobra pensar que en qualsevol moment, i potser sense voler, algú l’esclafarà.

Què hi feia aquesta feble criatura de déu passejant pel mig de la calçada d’un carrer vilanoví.

Vet aquí que potser un conjunt de veus infantils cantava la recorrent, coneguda i gastada cançó del

Cargol treu banya,
puja a la muntanya.
Cargol treu vi,
puja al muntanyí.

Cargol treu banya,
puja a la muntanya.
Cargol bover,
jo també vindré!.

I ell els volia correspondre amb la seva presència.

També és cert que la nit anterior havia plogut, i força, i potser el cargol havia sortit com tots després a de la pluja, d’algun parterre, pocs i escadussers que hi ha, i donava el seu tomb matinal per espargir la boira.

Sabem que els cargols històricament han estat una menja, selecta, quan n’hi havia a la taula era gairebé festa major. Per això després de pluges, els nostres avis i àvies sortien als camins, al marges a la recerca de cargolins i cargols i després la feinada era deixar-los a punt. Netejar-los, purgar-los i coure’ls. Sols o afegits a algun guisat.

Però el cargol com a menja s’estima o s’odia no hi ha terme mig.

I els que l’estimen i molt son els lleidatans i lleidatanes que n’han fet un Aplec on no paren de menjar-ne.

Hi ha però algunes històries potser llegendes urbanes que s’expliquen dels cargols amb protagonisme divers. Conten que un anomenat xef vilanoví va comprar un carregament immens de cargols i els transportaven en uns vagons de tren. Però ai las! Els treballadors ferroviaris van fer vaga i els trens aturats. Els vagons amb cargols van quedar en via morta i els gasteròpodes amb closca van començar a sortir del seu embalatge i uns quants centenars de metres a la rodona van quedar envaïts pels lents però tossuts animalons amb les corresponents destrosses en els camps propers a les vies.

Però també conten que un pintor força bohemi de les nostres contrades que tenia una percepcions estètiques més que originals va pintar amb pintura reflectant la closca d’uns cargols i els va deixar anar a la nit, es veu que van confegir un espectacle magnífic que no els supera ni els drons, que ara fan servir per qualsevol festa. Muntanya avall es movien els llumets mòbils. Us  imagineu la bellesa del moment?.

I podríem parlar dels cargols de mar, els punxencs però d’aquest no n’hem vist cap unitat passejant per la vila, altra feina tenen.

Vista la situació però del cargol de la foto només ens cal pensar que la brigada que té cura del ciutadans no humans de Vilanova, inclogui en el catàleg d’espècies, no sols a protegir, sinó a potenciar a la ciutat, els cargols que desafien qualsevol lògica i s’aventuren pel trencaclosques del nostres carrers.

Segur que va fer les delícies de més d’un infant... i també dels grans.

No sabem si va aconseguir sobreviure a un diumenge al matí que és quan el vam veure, però valent (o inconscient) ho era.

I encara content perquè veient la imatge ens vam entendrir una mica, un petit cargolet ves a saber d’on procedia o, si s’havia perdut desafiant la immensitat de la ciutat.

Tot una imatge per pensar-hi. No?

I acabem-ho amb un versos de Miquel Pujadó sobre un poema de Jacques Prévert

Dos cargols, tot xino-xano, se’n van cap al funeral
d’una fulla que l’octubre ha ofegat en un bassal.
Vet aquí que, quan hi arriben, el bon temps ja és retornat
i les fulles que eren mortes totes han ressuscitat.

Els cargols es queden moixos, decebuts i mosquejats,
però el sol, que se’ls estima, vol deixar-los engrescats:
– Au, cargols, aneu de tasques, de cargoles o d’oreig,
però no aneu de dol, punyeta! És molt trist i fa molt lleig.

Potser el de la foto  és un dels del poema