Advertencia raonable

Els cels oberts, o el pati de llums -és una fórmula incorrecte, però molt usada-  són aquesta mena de tubs en forma quadricular verticals, més alts que amples  que es situen entre les cases dels blocs de pisos, serveixen per moltes coses, des de l’entrada d’algun raig de llum, fins a fer-hi passar bona part de les canonades dels subministraments de gas, aigua i mil coses més...

El cel obert moltes vegades ja ha perdut aquesta condició d‘estar obert, la majoria de les vegades han estat semi coberts per algunes proteccions per evitar que hi entri l’aigua de la pluja, i el terme pati de llums -importat del castellà- actualment deu fer referència a la llum artificial que es reparteix entre  les habitacions que hi donen.

Els cels oberts s’han convertit en una mena d’aparell digestiu, budells inclosos dels edificis. La seva funció primigènia que era el de la ventilació de les estances interiors del edificis que no tenen sortida directa a l’espai obert, en molts edificis han servit per posar-hi ascensors que han fet molt més lleugera la pujada al pisos superiors. Això amb les actuals ordenances ja queda  compensat per la pròpia normativa que ja contempla l’espai per ubicar-hi els ascensors.

Hi ha també diversitat dels celoberts, els del mateix edifici i el que fa d’espai de superació entre edificis veïns, la propietat sempre és compartida i per tant la responsabilitat sobre el seu manteniment i bon us es compartit també. A priori diuen que no s'hi poden col·locar elements que sobresurtin de les finestres per evitar molèsties entre els veïns però alguns casos abans també s'usava per a estendre-hi la roba quan no hi havia cap altre espai ni terrat on fer-ho.

Per tant la definició canònica de cel obert és l’espai no edificat situat dins del volum d'edificació i destinat a obtenir il·luminació i ventilació.

Val, d’acord però no ens enganyem en molts edificis el cel oberts s‘ha convertit en una mena de contenidor de moltes deixalles que incomprensiblement i lamentablement hi va tirant la gent amb una impunitat total i plena consciència de fer una acció totalment reprovable i de mal gust. Una marranada, vaja.

I ja sabem que el cel obert és un catàleg ampli, eclèctic d’olors bones i dolentes, crits, sorolls diversos, de ventositats, de plors de criatures, de cisternes que es buiden, de baralles entre parelles, de música d’aquella que et fa pensar que si és soroll o és o no cultura, de crits enfurismats del pare o la mare quan la canalla no creu... Tot un món, un budell que s’ho empassa tot i ho tritura. I encara hi ha també la possibilitat de fer algun exercici barat i sòrdid de voyeurisme.

Un treball experimental sobre el terreny ens va portar després d’una neteja a una petita teulada que hi havia entre el primer i segons pis (il·legal, naturalment) a determinar una llista d’elements i objectes impropis que s’hi van trobar.

Burilles a dojo, apagades això si no fos que s’organitzés algun sarau altament perillós per la comunitat.

Encenedors, ja em direu...

Compreses utilitzades, em seguireu dient...

Alguna revista o diari.

Alguna peça de roba usada i que ben segur ja es volia oblidar...

Restes de menjar, algunes amb embolcall i altres directament.

I fins nit tot alguna sabata amb la sola foradada.

No seguim. Marranada pura i dura...

I acabes pensant. Qui collons llença això? i clar són els teus veïns, aquell senyor primmirat que et mira sempre amb suficiència, la velleta carinyosa que sempre té una bona paraula, una jove despanpanant que deixa una olor magnífica quan passa pel teu costat o el jove desimbolt que sempre puja i baixa les escales amb decisió, de quatre en quatre, vaja un portento, o el del quart, un mestre educat que sempre et deixa passar...

Qui sofreix la transformació tant brutal quan entra a casa seva i es converteix en un energumen que es dedica llençar merda al cel obert.

Per això l’educada nota “es prega” és més que oportuna i necessària. Cal que  el personal -tot- tingui a bé comportar-se com una persona civilitzada i que viu en comunitat per evitar que la merda es vagi acumulant al terra del cel obert amb la pudor que produeix i amb la mal llet que provoca a la resta de veïns que no es mereixen tanta porcada.

El pas següent al “es prega” és passar a “acció directa”.

I la frase lapidària “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena”. Amen.