Queda clar, oi?

Aquest dret està reconegut en moltes constitucions i normatives legals, l’espanyola de l’any 1978 reconeix aquesta propietat i la seva capacitat de transmetre-la a través de l’herència.

Bé doncs, coneguda la capacitat de la propietat no discutirem que aquest arbre amb l’anunci públic de ser “privat” pertany a una persona, família, empresa, firma comercial o el qui sigui però amb condició de propietària sobre l’arbre.

I es desprèn òbviament que si l’arbre és privat el seu fruit també ho serà sense cap mena de discussió. Fins i tot aquelles branques que donin a l’espai públic del camí i cal dir que ja estan ben delimitades les condicions dels arbres privats i la seva conservació, que és naturalment a càrrec del propietari.

Però la presència d’aquest cartell confeccionat amb carinyo i de manera casolana ens ve a indicar algun altre aspecte vinculat a l’arbrat que trobem moltes vegades en els límits entre camp conreat i els camins.

No ens enganyem, els espolis que pateixen els pagesos són masses vegades una mostra d’un cert incivisme i clarament d’una voluntat d’aprofitar-se de manera parasitaria de la feina dels altres, en aquets cas els soferts agricultors que a més de mirar al cel patint per veure el temps que farà s’han de defensar d’aquesta colla de saltamarges i aprofitats que fan desaparèixer una part dels fruits que han sortit també precisament fruit del treball.

Que si manguen uns quants tomàtecs. Que si avui et desapareixen unes quantes albergínies, si enciams que no troben, que si omplen una panera amb raïms o que et pelen els arbres d’ametllers. I també cal indicar que hi ha sistemes organitzats i ben planificats de robatoris massius ja sigui de garrofes, d’olives, de pinyes pinyoneres o del llentiscle o mata que a diferència dels altres creix de manera natural i forma part del sotabosc més habitual de les nostres contrades.

Hi ha autèntiques bandes que s’organitzen per espoliar els camps durant les nits. No fa ni unes setmanes encara es van captar imatges d’un seguit de galifardeus que arreplegaven garrofes i quan els van atrapar portaven més de sis-cents quilos que al mercat es paga a 50 cèntims el quilo. Bé, no està malament per una nit de treball i quan no has hagut de gastar-te ni un duro per tenir-les.

Que treballin els altres i jo ja recolliré els fruits i els guanys. Així rai...

Però per ser una mica honestos també hem de dir que algun cop -no massa, eh- també ens hem menjat algun gra de raïm o hem arrencat alguna ametlla dels ametllers que ens trobem tot caminats pels camins nostrats. Confessem que és així, ara bé és testimonial i en comptades ocasions. Però l’altra reflexió és si tots els caminants fessin el mateix... ens entenem oi?

També dir que molts del ametllers que hem anat trobant al límits del camps constatem que les ametlles no s’han collit. Es barregen les velles ametlles amb les noves que han sortit, floreixen els ametllers i encara queden petites o grans ametlles ennegrides i arrugades.

La nota que el propietari de l’ametller ha posat però hauria de ser respectada en la seva totalitat. Arbre privat. Per tant protegit la per llei. No agafar les ametlles. Com a conseqüència de la privadesa i de la propietat de l’arbre, de l’ametller en qüestió. Un si us plau educat demana que ens abstinguem d’agredir la propietat privada. Cal agrair l’educació amb que es demana l’abstenció del furt. Es podria haver fet servir la formula de prohibit, però sembla que sempre funciona millor la seducció que la imposició.

I per damunt de tot el cartell ens interpel·la sobre el nostre civisme, el nostre comportament solidari amb els que dia a dia amb sol o amb pluja, amb vent i amb fred treballen el camps per abastir d’aliments el nostre rebost.

En fi que és difícil posar portes al camp, ja ens ho han dit mil vegades i per tant serà difícil posar portes als “mangants“ de sempre.

Cartell conscienciador, de denúncia. Cal esperar que sigui útil i que les ametlles i la seva propietat privada siguin respectades. Ara que és temps de pujada de preu de l’ametlla deixem-la per qui l’ha treballat.

La col·lectivització ja la farem un altre dia...