Això, que hay de lo mio?

Carta o menú del dia?

Aquesta és una recurrent pregunta pels que van habitualment al restaurant a menjar.

Es tracta de cercar l‘equilibri entre la qualitat del menjar i el preu que s’ofereix pel servei.

I naturalment l’oferta és també molt variada i en general els restaurants ofereixen un menú diari, “del dia” al llarg dels dies laborables i els caps de setmana es tira més de carta o de menús una mica més sofisticats de la quotidianitat i naturalment més cars.

Sens dubte els menús són un reclam pels possibles clients.

Mires, remires, veus quines combinacions pots fer i t’acabes decidint per un o altre restaurant.

Els menús habitualment, consten d’un primer plat, els entrants, un segon que és el plat fort i els postres i optativament el cafè. El pa i la beguda no sempre s’inclouen en el preu.

Això que sembla un element bàsic i fàcil té una història una mica més elaborada més guisada ja que parlem de menjar.

Vet aquí que això del menú del dia segons expliquen ve de l’any 1964, en ple boom turístic, quan el govern decreta que es creï el menú turístic, un menú compost per entremesos, un primer amb sopa o crema, un plat de carn, peix o ous amb guarnició de segon, unes postres de fruita, dolç o formatge i un quart de litre de vi del país, sangria, cervesa o aigua. També als hostalers se'ls demanava que situessin aquest menú en un lloc visible. Era una voluntat d’ordenar el sector molt discordant. Feta la llei feta la trampa els restauradors “por lo bajini”  no aconsellaven el menú ja que estava guisat amb productes de segona. A l’any 1965 es va concretar fins i tot el preu del menú, en aquell moment 50 pessetes. Aviat va començar la tàctica de posar suplements justificats per la seva qualitat, presentació o cost del producte, de tal manera que gairebé era una epopeia arribar a prendre un menú turístic al preu fixat. I en paral·lel segueixen la creació dels suplements que han perdurat fins avui.

Comença l'època dels xiringuitos, fondes i tavernes falsament típiques de cartró pedra on la cuina es torna entre folklòrica i amb versions per turistes de paella (sobretot els dijous), gaspatxo o bullits greixosos, colesterol a la vena directament.

El Govern va permetre llavors oferir un menú diari, amb més acceptació que el menú turista obligatori, fins que per a evitar tenir tanta proliferació de plats, l'administració es va decidir per triar com a nom definitiu el de menú del dia, encara que mantenint això sí, aquest concepte de menú turístic basat en plats regionals. Entrats els setanta l’administració tanca qualsevol polèmica i assenyala el menú del  dia com un element vinculat a la restauració. I fins aquí.

A la foto tenim un menú del dia força complert i ampli de plats. Pots fer combinacions per menjar amb moderació i altres en que pots sortir tip a rebentar. Fixem-nos que també han aplicat la tècnica del suplement amb un discret número entre parèntesi. No cal dir res s’entén perfectament, el preu raonable i amb un assortit de begudes que van des de la Pepsi (rara avis) fins a “mahou” que no és una beguda estranya sinó una marca comercial de cervesa, si en vols una altra d’embotellada no sabem si entra en l’oferta.

Però a nosaltres més enllà de trobar un menu prou ajustat ens ha cridat l’atenció un plat que fins avui desconeixíem i no sabem si és una especialitat de la casa o és un error en l’escriptura.

Es tracta del “solomio salsa pimienta”, creiem que només una ll separa el que està escrit del que volia escriure qui va fer el menú.

O potser també és un advertència de la propietat solitària d’alguna cosa que va escapar a l’hora de teclejar el menú.

El “solomillo”, filet o rellom és un dels plats més servits en els menús del dia en bars i restaurants, és una peça de carn que es pot preparar de forces maneres i totes bens saboroses i agraïdes.

Ara el “solomio” és un plat desconegut per nosaltres per més que hem buscat.

Per tant creurem més en una distracció de l’encarregat que no pas que hagi sorgit una nova manera de fer el llom. Però tot és possible. I si fos una juguesca?. Buscar el catxapó?, (gazapo pels amics) i qui el troba, beguda gratuïta.

Menús el dia doncs amb possibilitat diverses, saludables, equilibrades... etc.

I que hay de lo mio? Solomio!