Què fem amb la reacció?

Darrerament estem vivint un procés reaccionari que recupera (o reinventa) una masculinitat aspre, tradicional i dominant. Discursos que fan gala de les relacions de poder entre homes i dones, neguen l’existència de la violència de gènere, qüestionen les morts per violència masclista, deslegitimen tota reivindicació provinent dels moviments LGTBIQ+, i situen al feminisme com l’origen de tots els mals; invertint les tornes, i presentant als homes com les víctimes de tot plegat. Els discursos i les perspectives de l’antifeminisme i la manosfera s’estan posant de moda, i tot i que potser veuen diluida la seva intensitat a mesura que es propaguen, cada cop arriben a sectors més amplis de la societat, en diferents formats, i a través de múltiples canals; trobant-nos fins i tot amb adolescents nostàlgics d’una masculinitat que ni tan sols han viscut. En aquest sentit, i a la llum de casos per violència masclista que els darrers anys han anat esdevenint mediàtics, sembla ser cada cop més habitual llegir o escoltar a homes parlant sobre censura, o sobre la por a ser assenyalats i impugnats pel fet de ser homes. 

Què fem amb tota aquesta deriva reaccionaria? I què fem, alhora, amb la reacció masculina, o la reticència que tenim els homes a qüestionar-nos els uns als altres? 

Tots tenim un col·lega que fa comentaris i acudits masclistes, que té idees que ens trontollen, o que ens esgarrifen, i fins i tot coneguts que han comès agressions. Un col·lega a qui ens costa confrontar per la mandra davant la tossuderia d’aquell qui no cedeix ni un pam; o per por a “com s’ho agafarà”. Potser, de fet, aquest home som nosaltres. Potser no ho sabem perquè ningú s’ha atrevit a dir-nos-ho, o perquè els fa (els fem) mandra, o els fa (els fem) por. Què en fem de la mandra, de la por, i de la incomoditat? Com ens fem càrrec d’això, individual i col·lectivament? 

La por i la incomoditat han de canviar de bàndol. Els homes ja estem acostumats a ser portadors de la incomoditat, o a fer por. A quantes persones hem incomodat, pel simple fet de ser dones, trans, lesbianes, gays, o tenir expressions de gènere diferents a la nostra? A quantes dones hem generat inseguretat? Potser ens toca assumir que aquestes pilotes ara són a la nostra teulada, i n’hem de fer quelcom, de la por a fer front allò que hem fet, que fem, o que fan els altres. Fer-nos nostra la por a confrontar, a prendre posició, i a equivocar-nos. Fer-nos nostra la incomoditat de ser contestats, criticats, assenyalats. I posats a incomodar, que ja en sabem, potser podem fer-ho cap a una altra banda, i plantar cara als homes del nostre entorn, encara que això ens incomodi, o ens faci por. Cotidianizar aquest atreviment és treballar, com a mínim, deixar de normalitzar activament tanta violència masclista. I en això, hi fem falta tots.