Carta a un maltractador, 1er premi Edició 2024

El comiat final

Salutacions,

No sé exactament com hauria de començar aquesta carta,

Suposo que no esperaves rebre res de la teva filla, si encara t’atreveixes a dirigir-te a mi amb aquest sobrenom. Jo fa uns anys tampoc m’hauria imaginat escrivint-la.

Al cap de deu anys, he pogut decidir-me finalment per a expressar-te tot el mal que ens vas causar, el dolor i patiment que mai podré oblidar. Però, tot i això, t’escric aquesta carta per alleugerir tots aquells foscos sentiments que encara avui m'envaeixen a les nits, o com a mínim, perquè se'm faci més lleuger a l’hora de pensar en tot el que va passar. Tot i que ho he intentat de moltes maneres, no n’he trobat cap altra per avançar sense enfrontar-me directament amb el passat, i suposo que això és el que necessitava tots aquests anys.

Em vas manipular, vas posar-me en contra de la meva pròpia mare per justificar el teu maltractament cap a ella.

L’humiliaves constantment, però, tot i això, sempre et defensaves dient-nos que ens estaves protegint, però això només era la teva excusa per no sentir-te culpable, ja que la realitat és que l’únic que volies era ser superior a nosaltres, menysprear-nos i tenir tot el poder i control sobre nostre.

Vaig veure com a poc a poc la mama anava perdent el control de la seva vida. La vas aïllar de totes les seves amistats, perquè sabies que l’advertien sobre els teus comportaments i el mal que li causaves. Es passava el dia preparant-ho tot perquè tu estiguessis de bon humor i no t'enfadessis, i aprofitaves qualsevol detall per “castigar-la” com tu deies.

De la manera en què vaig veure com anaves apagant i fent inferior a la mare, mai vaig arribar a creure't, no podia fer cas a l’home que causava tant de dolor en les nostres vides. Sabia que ella no “es portava malament” com tu sempre em deies, tenia clar que el que tu feies no estava bé, però tenia només set anys. No vaig atrevir-me a posar-me en contra teva, em feies por. Tenia por que m’hagués passat el mateix que a la mama. Que els crits de dolor que tu li causaves, acabessin sent meus. Fins aquell dia. La meva por es va fer realitat. Tot va començar.

Els de l’hospital van activar el protocol. Quan la mama va veure que el maltractament que ella sempre rebia s’havia dirigit cap a la persona que més estimava, va treure la força, ràbia i impotència que havia guardat durant tot aquell temps.

Aquell dia tots els teus “perdons” i justificacions, a diferència de totes les altres vegades, no van servir de res. Havíem aguantat massa. La situació havia sortit del nostre control, la mama es va adonar del fet que havia de posar-hi fi abans que no fos massa tard.

Al principi d’aquesta carta, volia expressar-te la meva ràbia, frustració i menyspreança cap a tu. Finalment, m’he adonat que realment vull deixar-te clar el que sempre t’havia fet tanta ràbia i impotència. Jo i la mama ja no et necessitem.

Com he dit abans, em feies por, en el passat, ara ja no, perquè jo i la mama estem juntes, hem pogut continuar endavant i som més fortes que mai. Ho som per totes aquelles dones maltractades, filles manipulades, dones que no poden sortir del seu horrorós cicle, i moltes més dones que no ho han pogut ser per culpa de gent com tu. L’amor entre dones pot salvar a moltes doles, igual que ens ha salvat a nosaltres.

Jo i la mama ens estimem, cosa que tu mai vas saber fer bé.

Aquest escrit és el final de la nostra relació, el que necessitava per trencar definitivament amb el teu record.

És el comiat final, el principi d’una nova etapa.

Atentament

la teva filla

MARTINA MIRÓ BERNADÓ

 3r ESO, Escola El Cim