Alerta, tions escampats que esperen…

Ho sabem, ho hem explicat moltes vegades a forasters el tió és un tros de tronc gruixut per ser cremat; és el tronc bru sobre el qual s'apilen els altres. També pot ser denominat tronc, tronca, soca, rabassa, conc del foc, etc.

El tió és l'element central d'un dels rituals nadalencs més viu i alhora més antic que conservem. És tradició que torni, entre més coses, les postres del dinar de Nadal, neules i torrons.

El tió és un ritual d'origen rural, que simbolitza l'abundància: un tronc vell i sec regala llaminadures i dolços de les entranyes. És l'auguri del renaixement de la natura somorta durant l’hivern.

Sense saber els motius, de manera més o menys espontània, a vegades es creen tendències que comporten accions, o celebracions. D’ençà una anys ha anat creixent la recerca de tions per les muntanyes de les nostres contrades. El tronc màgic surt, baixa de les muntanyes altes, en aquestes dates perquè els infants i no tant infants el trobin, el portin a casa, l’alimentin fins afartar-lo a rebentar, el vesteixen amb barretina, el tapin amb una manta i van esperant a la nit de Nadal perquè cagui, cagui de debò, cagui els que demanem o el que vulgui que en ocasions sense demanar res també tens alguna tifa transformada amb uns mitjons, un calçotets o llaminadura, una llauna de “berberetxos”.. i a seguir picant!!

Això ja ho sabem, caldrà ventar-li alguns cops suaus o més forts en funció de l’entusiasme (o crueltat) de la criatura perquè buidin els seus budells amb la càrrega de llaminadures, peces de roba o alguna joguina no gaire gran...   

La fotografia captada a la sortida del poble d’Olivella, anant cap el coll de Triador, (no entrarem en la polèmica de si tiós o tions, ho deixem pel lingüistes de torn) ens adverteix que cal estar amatent no fos cas que sense voler trepitgéssim algun tió o el desplacéssim del lloc on està i apartat del seu lloc  costés més trobar-lo, o els distraguéssim de la seva  feina, i finalment no podria fer la seva esperada cagarada  o el que és més greu, i necessàriament i obligadament evitable, que algun nen o nena no el trobessin.

Dèiem que la recerca del tions pels boscos de l’entorn de cada ciutat o poble ha esdevingut una tendència. Pels volts del mig desembre es veuen moltes famílies deambulant pels camins i zones boscoses a la recerca del tió convingut, alguns més amagats, altres s’exposen clarament i naturalment en trobar-los la joia dels més menuts és immensa, i els ganàpies amb un certa nostàlgia pensen que ells no van tenir aquesta il·lusió d’anar a buscar, ja se’l trobaven a casa.

Aquesta tendència ha generat també un seguit d’ofertes d’empreses que et planifiquen la sortida a buscar el tió amb una mena de gimcana... Els emprenedors, en aquest surten del mateix bosc, ja ho veiem els catalans de les pedres ens fem pans, en aquest cas dels roncs ens fem calerons...

Però la tendència ha anat encara més lluny. Hem llegit a la Vanguardia: El Parlament de Catalunya tindrà aquest Nadal arbre, pessebre i, per primera vegada, tió. Així ho ha consensuat la Mesa de la cambra catalana reunida aquest dimarts. El president del Parlament, Josep Rull, ha plantejat instal·lar pessebre i arbre de Nadal tal com va fer l'expresidenta Anna Erra l'any passat. I el diputat d'ERC i secretari segon de la Mesa, Juli Fernández, ha proposat afegir el tió tenint en compte que és un element únic i singular de la tradició nadalenca de Catalunya. 

Quin orgull! “element únic i singular de la tradició nadalenca de Catalunya”.

Gran aportació del Diputat al benestar del País.

Es farà també un cursillo de com donar garrotades al tió sense que pugi semblar violència gratuïta contra l’element únic i singular?.

Proposició no de llei sobre com formular i plantejar la “cagada del tió”, diàmetre dels pals o branques per picar-lo, el color de la barretina i el gruix i amplada  dels obsequis que pot cagar, quins aliments li han de donar perquè cagui sense problemes ni restrenyiment...

Però vaja lluirem amb orgull patriòtica el tió del menjador de casa i potser, potser abans de començar a cantar la cançó prèvia a la cagada, dempeus cantarem els Segadors i au, a picar sens fre i el tió a cagar que per això hi són.

Apa comencem a assajar.

Tió, tió,
caga torrons
d'aquells tan bons
crec al pare,
crec a la mare,
no em pixo al llit,
caga fora i ben seguit.

Tió, tió,
caga torró
d'aquell tan bo;
si no tens més
caga diners,
si no tens prou
fes un pet i remou.

I ja veiem la canalla enfervorida picant i cantant.

I també a la mesa del Parlament encapçalada pel Juli Fernández, gràcies a ell hi haurà tió, fent també l’homenatge a base de cops i rialles a aquest element únic i singular.

Que cagui, que cagui i que cagui bé