-
Cartes a la direcció
-
Ferran Savall
- Vilanova i la Geltrú
- 15-12-2024 18:49
Ferran Savall
Vet aquí que ja tenim a la nostra Vilanova un espai en potència que pot convertir-se en un espai lúdic de primera magnitud
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Ja sabem que el nomenclàtor explica en part la historia de la ciutat. I aquesta historia és canviant i també ho ha estat el nomenclàtor en funció de la ideologia o voluntat política dominant.
Tots tenim al cap quan els carrers de la nostra ciutat estaven farcits de generalíssims, ausentes, presentes i tota una patuleia de gent d’espasa i fusell. També les gran batalles han tingut la seva representació en les plaques dels noms del carrers. També podem trobar noms d’efemèrides les quals poden donar a entendre qui ha propiciat el nom i en ocasions s’han produït canvis generals sobretot quan es venia d’una època fosca i calia democratitzar o almenys polir la nomenclatura general.
No és aliena la voluntat política en segons quin canvis s‘arbitrin en els noms dels carrers. Hi ha hagut ciutats i pobles que han optat per una neutralitat total posant números als carrers per comptes de noms. Potser no cal arribar a aquesta situació però vaja cada terra fa sa guerra i és possible que s’evitin discussions a vegades desagradables.
Normalment i per evitar massa “partidisme” es creen grups de savis, erudits, setciències i altre fauna local que són els encarregats de proposar finalment els noms que es posen als nous carrers que neixen a la ciutat o valoren els canvis que es puguin proposar.
Però en ocasions la posada de noms als carrer és autogestionada pels mateixos veïns del carrer o de l’ indret on habiten.
La imatge que avui portem a exposició pública la podem trobar pujant des de la masia i ermita de Santa Magdalena fins a trobar el camí Molinant que ens portarà fins la Torre del Veguer (Vegue segons el cartell). És un carrer, camí millor, relativament curt i totalment ruralitzat que es troba just abans de la urbanització que porta el nom del Torre del Veguer. Potser és la part menys urbanitzada del conjunt, i per allà hi travessa la canal del rec que ve del pantà.
Buscant en tots els llistats de noms de carrers de la nostra ciutat i de Ribes, perquè això està en els límits dels termes, no ho hem trobat malgrat en la recerca a Google en alguns mapes hi consta aquest carrer.
Carrer batejat sota el dret a decidir dels que hi viuen i certament han buscat un nom de ressonàncies importants des del punt vista dels noms mítics de carrers com la coneguda avinguda del Paral·lel de la capital del país. Sembla que a Barcelona el nom li ve perquè el seu traçat correspon amb el paral·lel 41 (en concret 41º 22' 33''). L’avinguda va ser traçada per Ildefons Sardà en l’eixample barceloní. Ben aviat es convertí en una zona d’alt voltatge per la quantitat de locals de diversió, entre ells el mític Molino, i espectacles més aviat picants. Va esdevenir un territori “canalla”. Espai de diversió de la classe obrera, però també de la burgesia que els permetia alliberar-se la rígida moral i que hi buscava espectacles molt més populars que els del Liceu, després de les àries operístiques volien fruir dels cuplets més agosarats. El paral·lel fou també espai emblemàtic de l’anarquisme barceloní.
Doncs vet aquí que ja tenim a la nostra Vilanova un espai en potència que pot convertir-se en un espai lúdic de primera magnitud. Ens imaginem el carrer farcit de tavernes, tuguris i espais de teatres. Que corri la beguda pel mateix canal de rec del pantà! Llums i color. En fi el nou empori dels sentits a la ciutat. La Vilanova més “canalla”, marginal, hortera, però també la progressista, intel·lectual, bohèmia es citarà en aquets carrer per fer les seves orgiàstiques trobades. Amunt i avall, de local en local fins que surti el sol per la plana de Ribes.
De moment però tot és precarietat, des del cartell que dóna nom al “suposat” camí fins a les construccions que més o menys arrenglerades donen una possible forma de carrer en el futur, d’avinguda, ara per ara, ja diem que res de res.
No perdem l’esperança que algun dia pugui ser així, la fe mou muntanyes i d’il·lusió també es viu.
Però ens queda per saber qui va ser el “salau” que va proposar el nom, potser un habitual del Molino que volia reviure grans nits de disbauxa o, potser, algun geògraf expert que ha esbrinat que per aquell indret també hi passa algun paral·lel.
Esperem que algú ho aclareixi mentre anem imaginant-nos com seria el nostre paral·lel.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!