Caigudes, pipicans i despropòsits

Dissabte al mercat em vaig trobar la Virtudes (85 anys). Feia alguns dissabtes que no coincidíem. -Que estrany!- vaig pensar. Sempre ens trobem a primera hora del matí, comprant taronges a la parada dels d’Alcanar. Ens coneixem des dels anys 80, quan jo encara em menjava els mocs i ella venia a casa a ajudar un cop per setmana. La Virtudes sempre ha tingut aquell somriure amable de les bones persones. Però dissabte la seva cara era diferent: tenia un morat fosc i lleig al costat dret, i a l’esquerra, un seguit de punts que no vaig saber comptar.  

–Virtudes, què t’ha passat?  

–Vaig caure en un pas de vianants. Em vaig obrir el cap, vaig perdre el coneixement i vaig quedar estesa sobre l’asfalt. Els veïns pensaven que havia mort.  

Quan em va explicar on va caure, em vaig quedar glaçat: al carrer Francesc Macià, al pas de vianants del costat dels bombers, just per sobre del torrent. És el mateix lloc per on passa el camí escolar, aquell carril perquè els nens puguin anar a l’escola a peu o en bicicleta de forma segura. De forma segura? Un pas de vianants en obres permanents des del 25 d’octubre, ara fa quasi dos mesos. Van canviar el paviment de la vorera, el van deixar desanivellat i van desaparèixer deixant l’obra inacabada.  

En tot aquest temps, només hi han treballat dos dies. Els dos primers. Dos mesos de deixadesa: barreres que el vent feia caure, barreres que algú recollia i lligava amb brides i que tornaven a caure. Fins que algú va decidir que era menys perillós deixar creuar la gent entre els cotxes que mantenir les allà. I les van treure. Però això no va resoldre res. Van retirar les tanques, però no van acabar les obres. Ni tan sols van fer una petita rampa que permetés salvar el desnivell infranquejable per a un nen en bicicleta o pels nostres grans. Dos mesos recollint veïns que queien pel terra perquè la Virtudes, no és l’única que ha ensopegat. I què van fer davant de les caigudes múltiples? Doncs posar-hi una tanca groga a banda i banda del pas per advertir de la seva perillositat: “ATENCIÓ!  Perill d’ensopegada (Desnivell. Obra pendent de finalitzar)”. En comptes d’arreglar-ho, avisen d’un perill que ells mateixos han generat. N’hi ha per sucar-hi pa.  

Per això vaig obrir una incidència a l’aplicació de l’Ajuntament informant del punt negre. La resposta? “Estem fent obres.” Per respondre obvietats no cal tenir aplicacions. Però fer, no han fet res. També vaig parlar amb un policia sobre el perill del pas. La seva resposta va ser de manual: “Si l’Ajuntament fa obres, ells ja saben el què es fan. No és problema meu.” Doncs, si tampoc és problema teu, no sé per què us tenim, senyor policia.  

I així estem: vigilant que els gossos no ens saltin a sobre quan anem a l’escola, que no ens atropellin els cotxes quan creuem amb la bici, que la Virtudes, ni cap altre veí no torni a ensopegar amb aquesta trampa… i esperant que algú prioritzi les persones, d’una vegada. Perquè mentre aquest pas de vianants espera el dia que algú decideixi acabar l’obra abandonada, a la plaça 1 d’Octubre han fet un pipicà en tres dies. Tres dies per convertir un espai de tots, en un espai per a gossos. Un  temps de récord. Ara, en menys de 50 metres tens dos espais per a gossos, però ni un trist gronxador per als nens. Després algú es preguntarà perquè hi ha més gossos que nens.  

Vivim en una ciutat on sembla que els animals tenen més drets que les persones. Diuen que el benestar dels gossos és una prioritat. Però, i el de la Virtudes? I el dels veïns? I el dels nostres fills? I el de la gent gran, que van caient indefensos mentre l’Ajuntament mira cap a una altra banda?  

Potser, algun dia, algú també es preguntarà si els gossos pagaran les pensions de la Virtudes, la meva o la vostra. Fins llavors, seguirem veient com les obres que importen sempre queden a mitges. 

Aquest dilluns he vist que es remprenien les obres després de 44 dies. Hi havia policies, treballadors, noves tanques, camions. Fins i tot havien tallat el carrer. Era una festa. Espero que aquesta vegada acabin el pas de vianants, no sigui que passin els Reis, ensopeguin i ens quedem tots sense regals