Moltes gràcies per l’avís

No hi ha dubte que les administracions, i més la municipal, ha de vetllar per la seguretat dels administrats en molts àmbits de la vida pública. Aquesta seguretat cal que prevalgui per damunt dels possibles inconvenients que porten actuacions i obres a la via pública. Cal actuar amb cura però sempre hi haurà imponderables que faran que hi hagi un mínim perill per les persones que es mouen amunt i avall pels carrers.

Per tant aquesta senyalització que veiem a la fotografia es important i necessària perquè, una vegada més, allò de qui avisa no és traïdor es compleixi com mana la bona educació i els manuals de l‘administració pública respecte al capteniment amb els administrats, per tant si algú ensopega i té la desgràcia d’anar a petar de morros directament al terra mai podran dir que no els havien avisat i per tant la possible reclamació serà, com a mínim, de dubtosa resolució positiva. Cal no confiar-se massa i anar amb peus de plom on hi ha obres i on no n’hi ha també perquè l’estat d’algunes voreres, parterres, escocells i altres elements de la geografia urbana s’ha convertit en un autèntic camp de mines i no saps mai si ensopegaràs i on ensopegaràs. És així i la majoria de les vegades i malgrat el manteniment que es fa no s’arriba tots els llocs.

Abans quan l’obra pública sovinteja pels carrers un dels exercicis més interessants per part d’alguns jubilats del sector de les obres o curiosos en general era fer-ne un seguiment crític, que si no ho fan bé, que cal posar-hi el morter abans, que no encaixen bé els panots i també algunes consideracions de caire laboral i de ritmes de treball no sempre correctes. Ja se sap que tots portem a dintre un entrenador  de futbol, un arquitecte i un dirigent polític que arreglarà el món. Per tant l’avís del senyal de perill és ja un advertiment de que els observadors de les obres vagin en compte, que no es distreguin, ja hi ha experiència d’haver acabat dins d’una rasa o haver caigut badant com una excavadora va mossegant el terra.

No hi ha dubte que les obres ofereixen un cert atractiu, criden l’atenció, a molts els fascina veure com es desenvolupen els projectes i en fan un seguiment i per tant és un lloc potencialment perillós que cal seguir-les amb atenció i més si les obres inacabades s’aturen per les raons que siguin.

I naturalment els desnivells són preocupants per l’estabilitat del personal. El cert és que potser el senyal per comptes de posar-la en aquesta obra, o en qualsevol altre -patrocinada per l’empresa constructora, o per indicació de l’autoritat competent- caldria posar-lo a l‘entrada de la ciutat, ben gros i visible. junt amb el topònim de Vilanova i al Geltrú i al costat del senyal que ens indica que estem agermanats amb Vila-real, Merignac, Matanzas i més recentment i cal aplaudir-ho, amb daira de Tichla, situada a la wilaia d'Ausserd, doncs al costat d’aquestes indicacions caldria posar-hi el senyal de perill, d’atenció que indiqui que a tota la ciutat hi ha desnivells que poden ser molt traïdors.

I no sempre és l’acció humana ni les xapuces reiterades de les empreses de serveis sinó que la natura encarnada en les arrels d’arbres s’han dedicat sistemàticament a crear uns bonys a les voreres que han acabat fent d’algunes voreres (forces) un autèntic perill si no és que vas tota l’estona mirant el terra, amb el perill, llavors, d’alguna plantofada amb algun element vertical.

Si de moment ho senyalen, a l’espera de poder-ho arranjar, ja és un pas meritòriament endavant prou positiu.

I sobretot tinguem molta cura en caminar, sobretot els més grans, que el perill ens assetja en forma de desnivells a terra per obres o per moltes altres raons.

Agrair l’advertiment i encara s’agrairia més que seguissin arranjant voreres, algunes clamen al cel.