Barretina, mantó i a fer camí...

En l’amor com en la guerra, tot s’hi val, diuen.

La frase repetida moltes vegades no deixa de ser una manifestació més metafòrica que real. Valen estratègies diferents i diverses. Valen les bogeries que estàs disposat a fer per gaudir o generar amor.

Però, en la guerra val tot?

No se que pensen vostès, jo crec que no.

I naturalment a la nostra ciutat tenim guerres de les dolces, aquelles que es lliuren a base de llençar-nos caramels. Les Comparses amb la seva càrrega bèl·lica entre els participants a les diverses banderes i entre les entitats té una significació especial. Per la seva validesa estètica, per la socialització que significa la participació col·lectiva en una festa tribal, per un actiu protagonisme en mantenir una tradició que ve de lluny i haurem de preservar de cara al futur.

I per tant com en tota guerra hi hauria d’haver algunes normes. I vet aquí que la FAC (Federació d’Associacions pel Carnaval) han distribuït un full que amb el títol de Normes a les guerres de la plaça de les Neus... dóna tot un seguit de recomanacions i normes d’obligat compliment en les diverses guerres de caramels.

Es passa de la recomanació al compromís a norma d’obligat compliment ja que els responsables (o irresponsables) dels nens nenes o canalla de primera joventut signen amb data, DNI i rúbrica el compromís amb el contingut del paper que et donen quan inscrius les criatures per anar a la guerra dels caramels. Els inscrius després de llarga i tediosa cua i veure com es colen els espavilats i penques de torn, i a punt d’inscriure a la canalla et donen el document de compromís en nom de la FAC.

I està bé que la disbauxa sigui una mica controlada i sobretot si es tracta de  menors que surten esperitats a la que sona el turuta i no els para ni el banderer ni ningú.

Cal temperar les seves forces.

Cal refredar el seu ímpetu.

Cal evitar el xoc frontal.

Cal que els pares i mares -sobreprotectors de mena- no entrin a la plaça a veure que fa el seu fill o filla o potser fins i tot per fer-se una selfie en mig de la  batalla per penjar-la a les xarxes.

Cal doncs en definitiva llegir bé, amb atenció i amb convicció les recomanacions i normes i seguir-les amb tota la seva extensió i magnitud.

I està bé que en les guerres i en els posteriors armisticis hi hagi unes normes que ho facin tot més senzill i que ajudin a que tot flueixi amb la normalitat desitjada, evitant també els recurrents nyanyos producte de l’acció d’algun franctirador que sovintegen en aquella edat en que es deixa de ser nen i encara no és adolescent.

Però amb tot m’ha despertat una certa curiositat aquell punt que diu: “Cal respectar les normes bàsiques del vestuari mantons i faldilla vestit per les nenes i barretina i sabates pels nens”.

Em queda clar que les nenes han d’anar amb faldilla... però i els nens? En no dir ni fixar com han d’anar potser que també puguin anar amb faldilles o directament barretina, calçotets i sabates. No incomplirien les normes i a més  serien l’atracció de la festa.

O si tots decidissin anar també amb faldilla -no seria el primer cas- doncs tampoc incomplirien la norma, perquè això de les normes bàsiques del vestuari és d’una gran amplitud i d’una ambigüitat també molt evident.

Res, que vagin còmodes i que es comportin i si van amb faldilla pantaló no  creiem que ningú digui res ni que siguin expulsats de la seva bandera...

En fi els responsables que vetllin amb cura pel compliment del compromís contret.

Però potser a posar normes -que està molt bé- potser seria interessant reflexionar sobre l’espectacle de les llaunes de cervesa a les comparses. Algunes banderes són autèntics botellots ambulants.

Cal? Potser només caldria reproduir els articles 28,i 49 sobre el consum de begudes alcohòliques de l’ordenança municipal sobre mesures per fomentar el civisme i la convivència a Vilanova i la Geltrú.

I com que ja som grandets no caldrà que firmi ni el pare, ni la mare ni el tutor.

Apa, a veure si ens hi atrevim