Abans que el vent s’ho emporti

Abans que el vent s’ho emporti és una imatge de la memòria amb ressons cinematogràfics que he utilitzat per il·lustrar aquest escrit amb les impressions de lectura de La capsa dels fils (Geografies sentimentals), de Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951).

Publicat per l’editorial Comte d’Aure, en la coberta del llibre La capsa dels fils trobem una suggerent aquarel·la del pintor i gravador noucentista Enric-C. Ricart, que ja constitueix tota una invitació a la lectura de les quaranta proses distribuïdes en les quatre estacions de l’any encapçalades per un haiku que hi fa referència. La reiteració del número 4 no hi és perquè sí, en l’arquitectura del llibre. L’escriptora, amant del simbolisme, ens vol donar a entendre l’analogia que hi ha entre el símbol i allò simbolitzat: el símbol desvela i revela les dues ribes d’una realitat que tot símbol vol unir.

Entre els simbolismes del número 4, que d’entrada ja hi podem veure la referència als quatre punts cardinals de l’espai, hi ha el de la manifestació física de la realitat. La memòria escrita en les quaranta proses donen compte, doncs, d’allò que ha esdevingut, que ha pres fesomia, corporalitat, si bé com en tota realitat concreta el que ha pres cos o realitat psicològica s’erosiona amb el temps o se n’esborren les traces. Sembla pertinent, doncs, escriure una memòria que en el cas de La capsa dels fils no és pas una memòria al complet sinó que, partint de la base de la memòria, Teresa Costa-Gramunt ha recreat un conjunt de fets viscuts i d’experiències significatives, «algunes de ben trasbalsadores per a la vida de l’ànima», diu la mateixa escriptora al pròleg. D’ella és també l’expressió «cartografia d’una trajectòria vital i intel·lectual» en el discurs de la qual els lectors hi trobaran «reflexions que donen fe del sentit» que en cada moment l’escriptora ha donat a l’experiència humana que l’ha conduït fins aquí.

En el curs de la lectura de La capsa dels fils hi tenen presència les geografies sentimentals invocades en el subtítol: són pròpiament els indrets reals on han tingut lloc els fets i les experiències, així com els escenaris i els paisatges sensibles i mentals que s’acaben configurant a través de la memòria on pel seu relleu en la biografia de l’autora hi són rememorats un seguit de personatges. Ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres, com tantes vegades li hem sentit a dir a Costa-Gramunt, ja siguin figures més properes o més llunyanes.

Parlar de si és també parlar dels altres i de l’entorn immediat, així com també és parlar d’una història que en els anys d’infantesa i joventut de Teresa Costa-Gramunt estaven emmarcats per la fosca i sòrdida dictadura franquista, la prohibició del català, la llibertat d’expressió, les decidides passes del feminisme, la consciència política i social. No hi podia faltar, a La capsa dels fils, la narrativa de la seva aventura creativa en el camp de l’art i la literatura (les referències en aquests àmbits hi són abundants), així com el relat d’algun dels seus viatges, fruit del seu instint d’exploració de l’alteritat. Tot plegat configura una trajectòria vital que s’inicia amb la formació humana en el seu entorn familiar entre el camp i la ciutat (que, com l’autora, he conegut bé i en la lectura es produeix una identificació), en la formació intel·lectual en diverses disciplines de coneixement i es desenvolupa en el camp professional, sempre resseguint un fil interior que en cada cruïlla, en cada moment per a ella rellevant, li fa prendre una posició moral. I tot això escrit amb una prosa tan precisa com poètica, de gran plasticitat narrativa, que fa de La capsa dels fils un memorial no pas de greuges sinó de descobertes i fins i tot de fulguracions de posterior contemplació. Segons l’autora, «la contemplació seria veure de manera significativa fets personals». Justament allò que dona als fets un sentit humà i, per tant, compartible de manera universal.