Els espàrrecs a l'abril per mi, al maig per tu i al juny per ningú

El refranys és prou significat, tot i que cal dir que amb la bonança dels hiverns dels darrers anys hem trobat més d’un i dos esparregaires amb espàrrecs ja al final de gener o al mes de febrer i març.

El de la foto és un espàrrec urbà, d’una jardinera del centre de la Vila i fotografiat per passar a la mini-història de les badades del mes de març.

Però la saviesa popular indica que els millors són els del mes d’abril.

I clar fem referència als espàrrec collits als marges, al bosc, perquè n’hi ha i prou bons. En tenim de conreats amb un calibre superior al dels que collim al bosc, aquets els deixem.

El cert és que no havia tingut l’ocasió de trobar-ne cap ni m’ho m’hagués imaginat (ignorant com som) que també en mig de l’asfalt, el formigó, i els fums poguéssim anar a la recerca de l’espàrrec brotat.

Sempre hem de confessar que ens han fet enveja aquestes persones que amb un manat potent d’espàrrecs els veus caminar triomfants i satisfets. Han tingut la possibilitat, la sort o la destresa de trobar una munió d’espàrrecs o han passat abans que altres esparragaires buidessin els marges. Tornen ufanosos i joiosos, una bona truita o uns ous remenats amb els espàrecs és glòria. Ens mostren el botí d’unes hores de recerca.

Però també et pots quedar amb un pam de nas si abans que tu ja han passat altres “esparragaires”, perquè n’hi ha que arrasen, que no perdonen, que no deixen res de res pels que venen darrera.

I sempre és bo i potser bonic viure del que ens dona la natura, ara uns bolets, ara uns mores, ara unes figues de moro, ara una farigola... I clar els espàrrecs. Creiem que collir-ne o simplement buscar-ne són accions, són entreteniments que acaben creant afició, addició i passió.

Passió per l’espàrrec, a caçar espàrrecs i de passada respirar a l’aire lliure.

Espàrecs de marge collits entre els pins o les alzines, agafats a les pedres del marge i van sortint rectes, erectes, d’un color verd violaci i s’eixampla el cor quan els vas trobant i collint.

I sí els espàrrecs com tot a la natura te el seu cicle en funció del temps que fa, la temporada de collita pot anar des de mitjans de febrer fins ben entrat el maig d’aquí el refrany que hem posat de títol. Surten gairebé coincidint amb el final de l’hivern i l’inici de la primavera. La seva collita és, però, una activitat, que malgrat iniciar-se a finals de l’hivern, sobretot si ha estat suau, clàssicament primaveral pels que coneixen els llocs i van pels boscos espigolant d’aquí i d’allà. Només cal anar caminat i fixant-te quan veus una esparreguera. Segur que té premi, però també et pots trobar que no n’acabis collint cap. No ens desesperem ja en sortiran més, és tracta d’anar-hi amb paciència i més aviat que els altres.

I llavors podràs presumir amb un manat immens que farà enveja.

I sempre es bo que les primeres vegades que t’aventuris a anar a buscar-ne porta la companyia d’algun expert.

Tinc un gran company de caminades, l’amic Paquito, que crec que té un do innat, especial, per veure els espàrrecs. No m’ho puc creure, podem anar xerrant mentre caminem i de cop i volta s’atansa al marge i ja n’ha vist tres o quatre i així successivament. He de reconèixer que ens costa i molt, almenys a mi trobar-ne, deu ser que miro més el dit que la lluna, l’esparreguera que l’espàrrec però per un que jo trobo ell ja en porta més d’una dotzena de collits.

He arribat a pensar que porta algun xip incorporat o té un detector, perquè els veu a una distància notable (ell parla de la diferència de color, jo crec que els ensuma). Sap distingir-lo i naturalment el talla amb delicadesa sense fer malbé la planta. Deu ser que en els seus gens hi ha part de la prehistòria dels recol·lectors i per això té tanta destresa i mà per detectar l’espàrrec i recollir-lo. Al final de la caminada en porta un manat que gairebé no pot encabir a les mans. Que hi farem, uns tant i altres tan poc!. Confesso que tinc una certa enveja però també, amb grans dosis de realisme, he d’acceptar que mai, mai estaré a la seva alçada pel que fa a recollir espàrrecs. Potser hi ha alguna aplicació al mòbil que li envia un senyal quan hi ha espàrrecs. Tot podria ser. No vull dubtar, però, de la seva condició d‘esparragaire consumat i “premium”. Quan he vist l’espàrrec urbà de la jardinera he pensat que no hi havia passat pel aquell indret...

I si hi ha passat i l’ha deixat per alguna cosa deus ser, millor no tocar-lo.

I sempre ens quedarà la possibilitat si ens sentim molt humiliats per ser tan maldestres en aqueta cacera vegetal dir amb contundència allò de Aneu a fregir espàrrecs.!

P.S. He tornat a la jardinera en qüestió per veure com ha evolucionat l’espàrrec. Sorpresa! El van tallar. Algú l’havia collit i, llavors, ja encuriosit vaig seguir la ruta de les jardineres amb esparregueres i estaven tot collits, ben tallats. Algú a qui no li cal sortir al camp va fer feina. Alerta però quan se’ls mengi!.