-
L'ofici de demà
-
Miguel Angel
- 22-09-2007 18:38
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Els llibres fan de mal cremar és el títol d’una novel·la de l’escriptor gallec Manuel Rivas, publicada la tardor de l’any passat. L’obra està construïda com un mosaic d’històries entrellaçades que s’inicien durant el segle XIX fins als nostres dies. La clau més significativa de la narració, que determina l’esdevenir de la història a propòsit d’un fet que va succeir realment, té a veure amb un capítol tràgic de la història universal de la cultura: la nit del 18 d’agost de 1936, a la dàrsena del port de La Corunya, les tropes franquistes cremaren d’una manera organitzada el contingut de bona part de les biblioteques obreres i ateneístiques de la ciutat, un pòsit humanístic i científic de valor incalculable. Com en el cas de la repressió de les persones, aquest capítol també ha estat obviat i silenciat pels habitants de la ciutat gallega (tradicionalment culta, autodidacta i d’esquerres) fins al punt d’avergonyir-los. La crema de llibres, com afirma l’autor gallec, fou totalment planificada pels militars franquistes: se sabia quins llibres havien de ser cremats, i cada pira era una execució, i cada pàgina cremada s’ensumava a l’olfacte com a carn humana calcinada. Segons l’autor, els llibres havien estat cremats com una avançada de la “cremada” de les persones, i el fum de les fogueres havia envaït l’espai privat, penetrant per les finestres i per sota de les portes, condicionant les relacions entre pares i fills, entre generacions, trastornant-ho solament per transportar odi en estat gasós.
Setanta anys més tard m’arriba la percepció d’una olor semblant, encara que potser no tan feixuga o greixosa: la flaire, potser més discreta, ara transporta l’asèpsia de les oficines, però no deixa d’amagar l’agre perfum de la devastació. L’amic i convilatà Francesc Foguet i Boreu va rebre fa unes setmanes una carta signada per la cap del Departament de Drets d’Autor del Grup 62, Carmen Balagué Sierra, on fou informat que, després d’inventariar els estocs i a causa de l’augment dels costos d’emmagatzematge, es veien obligats a destruir parcialment dues biografies, sobre l’actriu Margarida Xirgu i l’escriptora Maria Àngels Anglada, escrites pel filòleg linyolenc. Francesc Foguet, després de transmetre immediatament la seva tristesa per la voracitat destructora i la filosofia economicista d’una editorial històrica, ha reclamat la devolució de la totalitat dels exemplars que l’empresa vol destruir. Altres autors s’han afegit a denunciar aquesta pràctica liquidadora i també han expressat el seu plany pel fons i les formes del Grup 62 que, curant-se en salut, només s’ha reservat la possibilitat d’emmagatzemar el volum mínim de cada obra que previsiblement podrien vendre a cinc anys vista. Passats els cinc anys, en teoria, l’editorial publicaria les monografies en format digital per tal que els lectors no en perdessin definitivament el rastre.
Dissortadament, aquesta és una pràctica habitual en altres empreses d’un sector, l’editorial, que també té les seves misèries amagades. Francesc Foguet havia insinuat com a solució eventual, a més de digitalitzar els fons editorials, la possibilitat de regalar les obres a biblioteques, escoles, ateneus o altres espais públics de lectura en comptes de destruir-les. De tota manera, si consideréssim el problema de l’espai com una metàfora característica i degradant de la societat occidental (espais d’habitatge reduït, abundància de brossa generada per l’activitat humana, massificació dels transports públics), acceptaríem la màxima borgiana que suggereix que les biblioteques són el mirall d’allò que som: les biblioteques també tenen problemes d’espai, i moltes són utilitzades com a abocadors legals de detritus literaris o pseudocientífics. Algunes, fins i tot, vulneren la llei i els drets d’autoria perquè regalen als usuaris, o malvenen a preus simbòlics, alguns títols que disposen d’una legítima propietat intel·lectual. Alguns equipaments públics de la nostra ciutat, com la biblioteca Joan Oliva o l’Arxiu Històric Comarcal, no són cap excepció a l’hora de patir des de fa temps seriosos problemes d’espai. Sembla, però, que aquestes pràctiques esmentades no es fan extensibles a la nostra ciutat. Els directors de les biblioteques públiques haurien d’informar els usuaris sobre els criteris emprats a l’hora d’adquirir llibres d’interès cultural. A banda de reflexionar sobre la política d’adquisicions, que ens hauria de protegir com a lectors de tanta mediocritat literària, els directors de les biblioteques i els responsables polítics haurien de retornar el llibre al seu espai original. Al cap i a la fi, entre tanta obra genial i faraònica, sembla que el continent sigui més important que el contingut. De mica en mica, mentrestant, entre la devastació dels uns i la despreocupació dels altres, ens estem carregant el patrimoni literari. Com ara fa setanta anys, la pàtina del fum no ens permet entreveure una realitat incendiària.
Setanta anys més tard m’arriba la percepció d’una olor semblant, encara que potser no tan feixuga o greixosa: la flaire, potser més discreta, ara transporta l’asèpsia de les oficines, però no deixa d’amagar l’agre perfum de la devastació. L’amic i convilatà Francesc Foguet i Boreu va rebre fa unes setmanes una carta signada per la cap del Departament de Drets d’Autor del Grup 62, Carmen Balagué Sierra, on fou informat que, després d’inventariar els estocs i a causa de l’augment dels costos d’emmagatzematge, es veien obligats a destruir parcialment dues biografies, sobre l’actriu Margarida Xirgu i l’escriptora Maria Àngels Anglada, escrites pel filòleg linyolenc. Francesc Foguet, després de transmetre immediatament la seva tristesa per la voracitat destructora i la filosofia economicista d’una editorial històrica, ha reclamat la devolució de la totalitat dels exemplars que l’empresa vol destruir. Altres autors s’han afegit a denunciar aquesta pràctica liquidadora i també han expressat el seu plany pel fons i les formes del Grup 62 que, curant-se en salut, només s’ha reservat la possibilitat d’emmagatzemar el volum mínim de cada obra que previsiblement podrien vendre a cinc anys vista. Passats els cinc anys, en teoria, l’editorial publicaria les monografies en format digital per tal que els lectors no en perdessin definitivament el rastre.
Dissortadament, aquesta és una pràctica habitual en altres empreses d’un sector, l’editorial, que també té les seves misèries amagades. Francesc Foguet havia insinuat com a solució eventual, a més de digitalitzar els fons editorials, la possibilitat de regalar les obres a biblioteques, escoles, ateneus o altres espais públics de lectura en comptes de destruir-les. De tota manera, si consideréssim el problema de l’espai com una metàfora característica i degradant de la societat occidental (espais d’habitatge reduït, abundància de brossa generada per l’activitat humana, massificació dels transports públics), acceptaríem la màxima borgiana que suggereix que les biblioteques són el mirall d’allò que som: les biblioteques també tenen problemes d’espai, i moltes són utilitzades com a abocadors legals de detritus literaris o pseudocientífics. Algunes, fins i tot, vulneren la llei i els drets d’autoria perquè regalen als usuaris, o malvenen a preus simbòlics, alguns títols que disposen d’una legítima propietat intel·lectual. Alguns equipaments públics de la nostra ciutat, com la biblioteca Joan Oliva o l’Arxiu Històric Comarcal, no són cap excepció a l’hora de patir des de fa temps seriosos problemes d’espai. Sembla, però, que aquestes pràctiques esmentades no es fan extensibles a la nostra ciutat. Els directors de les biblioteques públiques haurien d’informar els usuaris sobre els criteris emprats a l’hora d’adquirir llibres d’interès cultural. A banda de reflexionar sobre la política d’adquisicions, que ens hauria de protegir com a lectors de tanta mediocritat literària, els directors de les biblioteques i els responsables polítics haurien de retornar el llibre al seu espai original. Al cap i a la fi, entre tanta obra genial i faraònica, sembla que el continent sigui més important que el contingut. De mica en mica, mentrestant, entre la devastació dels uns i la despreocupació dels altres, ens estem carregant el patrimoni literari. Com ara fa setanta anys, la pàtina del fum no ens permet entreveure una realitat incendiària.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
