Canal Blau: Un cul-de-sac

Durant les últimes setmanes han sovintejat a Vilanova Digital algunes rum de VilanovaDigital algunes qüestions i articles referits a la programació i a la manera de fer dels mitjans de comunicació públics de la nostra vila. Considerar que vivim un temps de crisi, de mutacions i d'indefinició com a ciutat, no desvetllaria cap misteri que no fos ja conegut; però comprendre que els mitjans de comunicació local són un reflex exacte de la projecció de ciutat que l'administració local ens vol inocular, ens ajudaria a desgranar l’entrellat del desgavell dels mèdia locals amb pressupost públic.

Engegar la televisió i sintonitzar Canal Blau durant els passats mesos d'estiu fou un exercici poc higiènic i gens saludable. En veure determinades imatges, els viatges a la farmaciola i el consum d'antidepressius podrien haver estat tan constants i cíclics com la repetició televisiva dels actes de l’última Festa Major. La febrada encara dura. Ignoro el pressupost dedicat a sufragar la programació i la logística tècnica de les emissions municipals de ràdio i televisió; desconec també el nivell de solidesa o de precarietat laboral dels treballadors assalariats que conformen la plantilla de Canal Blau. Com a espectador o com a oient, però, sí que puc avaluar i assenyalar el nivell alarmant d’immaduresa i d'incompetència intel·lectual d’alguns periodistes durant alguns (molts) trams horaris de la programació. 

Havia entès l'ofici de periodista com un compromís, com un sacerdoci. En veure la televisió local, per posar només un exemple paradigmàtic, se'ns dessacralitzen els mites. No demano l'excel·lència en forma d'impossibles: ben mirat, es tracta simplement d'aplicar un mínim de sentit comú i de rigor per impulsar aquest periodisme de proximitat que tots (o atès el panorama, gairebé tots) desitjaríem. Però la realitat periodística en clau vilanovina està tenyida de deixadesa i mediocritat: allò que hauria de ser punta de llança ha esdevingut quelcom més que una astracanada fallera. L'excepció, del tot cosmètica, són els programes informatius: guarden en l'aspecte formal un posat seriós, solemne i voluntarista. El fons, però, sempre és insuls i anodí; les retòriques descriptives han estat, amb honroses excepcions, el pa nostre de cada dia del periodisme local en l'àmbit dels mitjans públics i privats: manca opinió, qüestionament, interpretació. Fins i tot, certa esgrima dialèctica i no tanta submissió amb un poder polític acostumat en excés a la complaença. Des de temps seculars, el periodisme a la nostra ciutat havia estat entès com un exercici de crònica asèptica i costumista; però, pel que sembla, la política informativa dels mèdia locals no gosarà desviar-se d’aquesta trajectòria històrica sempre regida pels estrets marges establerts pels partits polítics de torn. El tractament de la darrera campanya electoral fou la metàfora més crua i lamentable de la concepció dels mitjans de comunicació locals entesos com una eina de control merament propagandística.

El significat de les paraules lleure o cultura també han estat pervertits i desprestigiats per obra i gràcia d’uns magazines vergonyants i escandalosos. Si hagués existit certa coherència, un compromís deontològic i un cert control de qualitat per part dels responsables municipals o dels càrrecs directius, alguns dels programes emesos durant l’estiu passat haurien d’haver estat literalment liquidats de la graella. I alguns dels responsables executius: qüestionats, dimitits o acomiadats. Veure tres jovenets omnipresents tothora, fotent-se amb deler de tot allò que en realitat desconeixen, i a voltes improvisant un guió esquemàtic gens treballat, no feia cap gràcia i provocava vergonya aliena. M’és ben igual si mai obtingueren o no la llicenciatura en periodisme a la facultat: ja hem comprovat a altres mitjans o disciplines professionals que un títol universitari no és garantia de res. Pel que es veu, aquests xicots es mostraven del tot ufanosos mentre altres col·legues no tenen la sort de gaudir de la mateixa franja horària per desenvolupar altres propostes, ben segur, més enriquidores i menys indecents. Així doncs, sembla que els màxims responsables polítics locals són especialistes en desaprofitar-ho tot: un pressupost municipal dilapidat amb la facilitat del nou ric; un temps menystingut que –crèiem– sempre havia estat d’or al món dels mèdia; el talent empolsat d’apatia,d’inèrcia i d’immobilisme d’alguns dels membres de l’equip de Canal Blau; i la destresa dels periodistes vilanovins reconeguts i compromesos amb l’ofici, o d’aquells –encara a l’ombra– que tenen alguna cosa a dir i malden per guanyar-se la vida fora de la professió per no haver tingut l’oportunitat de mostrar la seva capacitat. Cal replantejar amb urgència el model dels mitjans de comunicació local abans que no sigui tard, o morirem ofegats en un mar de vacuïtat.