Fins quan, la fira de novembre?

No hi crec massa en aquests tipus d’esdeveniments sobrevalorats i superflus. Formalment, aquests mercats no disposen de cap tret distintiu que els diferenciï gaire d’altres organitzats arreu del territori català. L’objectiu de fons, igualment, reuneix característiques comunes de tots els indrets on, a propòsit d’actualitzar la tradició dels antics mercats de tardor, els sectors econòmics més ben posicionats i les administracions locals acorden la celebració de fires franquícia que transformen els carrers en un gran aparador. En el cas de Vilanova i la Geltrú, la via pública es convertirà durant els dies vinents en un caos legal organitzat i autoritzat pel nostre ajuntament. Així, amb l’aprovació consistorial, la Rambla Principal s’omplirà d’estands i automòbils que malmetran un cop més les sofertes llambordes; els fulls i pamflets publicitaris repartits per hostesses de somriure etern s’escamparan per tots els racons de la vila i una megafonia amb sintonies inefables i eslògans repetitius ben segur superarà els límits acústics establerts i farà del Centre Vila l’emplaçament més insostenible.

Més enllà d’obrir els carrers de la ciutat a iniciatives de caràcter social i solidari, els polítics municipals s’han entestat a dissenyar un parc temàtic del consumisme i a fer de la vila un gran espot publicitari d’acord amb la ideologia dominant, on els especuladors immobiliaris provaran de fer el seu agost particular en plena època tardorenca i on els guàrdies de seguretat privada envairan bona part dels carrers més cèntrics durant les vint-i-quatre hores del dia. Fins i tot els mossos d’esquadra s’han afegit a la festa i estrenen estand, a la perifèria!. De fet, l’organització de la Fira de novembre no és més que el súmmum d’altres propostes organitzades o legitimades per l’administració local en diferents èpoques de l’any. Penso, per exemple, en el mercat de vehicles d’ocasió o en saló dels nuvis/núvies organitzat darrerament a l’esplanada del parc de Ribes Roges. Aquest darrer esdeveniment limita el concepte de promoció econòmica a una categoria folklòrica i excèntrica. No hi ha dubte que, mentre alguns planifiquen l’escenari d’una fira comercial, alhora insereixen una bona dosi d’ideologia plantejant un determinat model de ciutat on l’ambient de carrer i la vitalitat de la ciutadania només es palpa quan els vilanovins i les vilanovines surten a comprar de manera esquizofrènica. La “reserva moral” d’aquesta fira de novembre podria ser l’organització paral·lela de la fira d’entitats, que ens ajudaria a afinar la temperatura solidària o cultural de la ciutat si no fos perquè moltes associacions decideixen no participar-hi, bé perquè no poden afrontar el lloguer de l’espai o simplement perquè es neguen a participar d’una gran farsa i decideixen afrontar el pressupost col·laborant en altres activitats potser més profitoses.

Com si es tractés d’un malson, durant els pròxims dies haurem de patir les multituds i un horitzó atapeït de globus i pancartes publicitàries. Gran part de Vilanova estarà en venda a un bon preu, i tant la burgesia local com les franquícies de torn en trauran un profitós rèdit econòmic. Alguns responsables municipals, mentrestant, avaluaran –calculadora en mà– si ha pagat la pena posar la ciutat potes enlaire a canvi d’uns ingressos més o menys sucosos, i si l’estratègia sumptuosa d’embolcallar la vila en plàstic i paper de regal ha funcionat un any més. Sovintment, coincidint amb els dies de novembre, els mitjans de comunicació local i els representants polítics del consistori vilanoví reobren el debat sobre la possibilitat d’ubicar un recinte firal als afores. No semblaria una mala idea sempre i quan, en absència d’iniciatives comercials, s’hi podessin celebrar també esdeveniments d’altres tipus aliens a la causa crematística i especulativa. Com a mínim, podríem alliberar el Centre Vila d’aglomeracions sempre inoportunes i els ciutadans de Vilanova i la Geltrú podríem decidir si ens impliquem en un esdeveniment comercial o defugim tanta banalitat a preu fet.