Política de Bar

 Podríem acceptar que la quotidianitat municipal s’escenifica formalment amb el reguitzell de mocions aprovades o refusades pels regidors i regidores als plens consistorials, o amb el seguit de segells i rúbriques documentals promogudes dins dels despatxos de cada grup polític municipal. No obstant això, l’embrió de cada proposta acostuma a gestar-se en ambients tèrbols de fums de tabac i cridòria. Hi haurà, segur, qui cregui que aquesta afirmació desprestigiarà o degradarà encara més el paper de la classe política actual. Ben al contrari –i en defensa dels gestors de la cosa pública– remetem-nos històricament a l’hora de reivindicar aquesta altra manera de fer política; a la fundació de partits polítics a les tavernes i ateneus populars durant el segle XIX; o a l’existència mítica del batzoki a Euskadi com la casa comú dels simpatitzants d’alguns partits d’arrel nacionalista basca.

L’escena en clau vilanovina podria esdevenir-se a qualsevol emplaçament públic que envolta la Plaça de la Vila. A priori, convindrem que cada capelleta té el seu lloc de reunió, tot i que alguns representants públics mostren una higiènica tendència a la promiscuïtat en el moment de barrejar-se entre la clientela d’un o altre indret. L’observador habitual, mentre fulleja les pàgines d’un diari, pot parar l’orella i mirar de reüll els ocupants de la taula del costat. De tant en tant, constatarà que els veïns de sala poden ser un parell de polítics d’un mateix partit preparant una intervenció plenària o,anant més enllà, potser descobrirà dos membres de diferents formacions ordint una conspiració. Al cap i a la fi, l’ambient distès i el volum acústic permet construir un entorn provisional, discret i tediós, que embolcalla la conversa i camufla l’atmosfera de conxorxa. En altres ocasions, la dosi mínima de tafaneria satisfarà l’observador encuriosit en trobar un periodista i un polític compartint taula, cafè o cervesa. Ben segur que gairebé sempre la xerrada girarà entorn de temes del tot convencionals: el polític desempolsarà les seves dots de convicció expressant els seus arguments i el periodista, si s’escau, prendrà algunes notes. Altres vegades, la trobada serà casual i la conversa serà informal, intranscendent i fins i tot, una mica cínica. En aquesta situació, la simbiosi d’interessos pot deparar sorpreses inimaginables; tot dependrà de la perspicàcia periodística i de l’esperit maquiavèl·lic del polític de torn a l’hora de proporcionar informació substanciosa segons la seva conveniència. Arribats aquí, a l’accés privilegiat a la informació i a les fonts exclusives, podrem arribar a comprendre la proliferació d’alguns col·lectius que han fet fortuna exercint la crítica quotidiana de la realitat política i cultural vilanovina convertint-se en tot un fenomen social, digne d’anàlisi, a la nostra ciutat.

Els bars, els restaurants i les cafeteries podrien ser entesos i estudiats des del camp de la sociologia com els llocs on els ciutadans anònims couen la política, s’interessen pels seus avatars i misèries mantenint-la viva; o com els referits àmbits de sociabilitat afavoreixen la interrelació entre els ciutadans i els seus representats polítics d’una manera pròxima i més amable. Fins i tot, des de la microhistoria, analitzaríem amb moltes probabilitats d’èxit esdeveniments rutinaris no documentats que sovint passen inadvertits, i que segurament ens ajudarien a entendre la dimensió d’algun fet concret: Com a exemple àmpliament comentat cal recordar el dinar que aplegà durant la passada primavera Esteve Orriols i Josep Tomàs Àlvaro amb l’objectiu, després fracassat, de llimar diferències personals i sospesar la possibilitat d’un pacte electoral durant les darreres eleccions municipals. Sigui com vulgui, aquest últim cas ha estat reflectit de manera extensa a la premsa local. Demà, però, potser trobaran uns altres noms covant un tripijoc d’alta volada mentre prenen un cafè. Estiguin al cas.