A voltes amb el ciment

De tant en tant, segons les èpoques de l’any, aquesta superfície polsegosa inunda i densifica l’ambient. Abans que durant la dècada dels vuitanta es comencés a parlar amb recurrència de la pluja àcida com a agent corrosiu originat per la combinació de les precipitacions amb les substàncies contaminants emeses per fàbriques, centrals elèctriques i vehicles motoritzats, al Tacó ja havíem pres alguna consciència similar, si més no a efectes pràctics, d’aquesta alteració ecològica deguda a la proximitat d’una empresa cimentera que ja forma part de l’imaginari col·lectiu del veïnat. Des de les diferents carreteres que envolten el barri, comprovem que les xemeneies de la fàbrica formen part, per dir-ho d’alguna manera, del skyline perifèric; i durant la nit, el silenci i la foscor són alterats per la visió immediata, molt propera, d’un conjunt industrial d’aspecte fantasmagòric, d’una estètica blanquinosa i luminiscent alhora.

Des de la seva instal·lació durant la dècada dels vint, la fàbrica de ciment ha tingut diferents noms i propietaris. Actualment, l’empresa popularment coneguda com a “Griffi” pertany a la multinacional mexicana Cemex. Si hom tingués la curiositat de visitar el seu web (www.cemex.es) trobaria informació propagandística i corporativa relacionada amb un presumpte compromís de l’empresa amb el medi ambient. Les iniciatives endegades per pal·liar l’agressió mediambiental es detallen de manera esquemàtica: reducció del consum de matèries primeres, disminució del consum de combustibles fòssils, estalvi en el consum d’aigua i restricció de l’emissió de gasos que estimulin l’efecte hivernacle. La realitat a la nostra ciutat, malgrat tot, sembla ser-ne una altre.

La contaminació ocasionada per la pols de ciment, originat també a d’altres polígons industrials que voregen el barri, han fet de Vilanova i la Geltrú la segona ciutat més contaminada de Catalunya durant l’any 2006 a causa de la pols determinada pel factor PM10. Passats alguns anys d’una primera negociació entre l’associació de veïns, les administracions públiques i l’empresa propietària de la instal·lació industrial, ni l’empresa cimentera ha respectat la llei ni el binomi Generalitat de Catalunya/Ajuntament de Vilanova i la Geltrú s’ha preocupat fins ara d’executar les disposicions legals. El nivell de incúria institucional ha estat, encara a dia d’avui, infamant. En realitat, tal com ha exposat públicament l’associació de veïns, les administracions local i nacional s’estan mostrant més benèvoles amb els interessos d’aquestes empreses que no pas amb la qualitat de vida dels veïns del Tacó i de la resta de la ciutat.

Alguns dels nostres polítics locals, en una sèrie de debats previs a les eleccions municipals organitzats per Vilanova Digital, provaren de maquillar les dades i insinuaren alhora que potser l’associació de veïns estava exagerant; l’alcalde de la ciutat, igualment, ha manifestat en alguna ocasió que es preocuparia de solucionar personalment aquest desori. No crec imprescindible l’entusiasme de l’alcalde Joan Ignasi Elena a l’hora de treure’s la jaqueta i arremangar-se. De res serveix aquest dubtós apassionament si finalment no es fa complir la llei. Podríem conformar-nos, segons determina la legislació i un manifest públic emès per l’associació de veïns del Tacó, amb la instal·lació de medidors als polígons industrials per conèixer l’abast real de la contaminació generada a les empreses i, específicament, a l’interior de la fàbrica Cemex; i que aquesta empresa invertís en sistemes més avançats tecnològicament per reduir les emissions de partícules contaminants. Caldria també que l’Ajuntament executés definitivament la urbanització del polígon industrial per reduir les emissions de pols de ciment i de terra dels carrers. Així mateix, les administracions públiques haurien de vigilar i sancionar la utilització com a combustible, per part de les empreses, de materials residuals, i un correcte tractament de les aigües utilitzades. És necessari, en definitiva, un compromís sincer i ineludible de les administracions públiques amb els veïns i amb l’entorn ambiental de la ciutat. La manca de determinació i de transparència a l’hora d’acarar la situació, revela que les institucions polítiques són, de moment, les primeres interessades a supeditar els interessos industrials a la salut pública. Potser sí que es tracta d’una realitat incòmoda ben difícil d’acceptar.