L’Ofensa, de Ricardo Menéndez Salmón

A l’hora de comprar un llibre hi intervenen diversos factors. Si en coneixem l’autor, o som uns apassionats de la temàtica, hi juga un paper important l’atac compulsiu; si el descobrim remenant a la pila de la llibreria, sovint ens decidim per una mera qüestió d’intuició: ens agrada la sonoritat del títol, o el cognom de l’autor, o la portada del volum, o potser ens desperta la curiositat la breu ressenya de la contraportada. Coneixedors d’aquests fets, els editors aprofiten cada cop més les possibilitats formals de les “tapes” per encabir-hi crítiques laudatòries que puguin fer caure la balança de la seva banda: adhesius i bandes proclamen als quatre vents que tenim entre les nostres mans la millor novel•la del segle (bé, si més no, la d’aquesta setmana). I va ser precisament per una d’aquestes tàctiques elementals de publicitat que L’Ofensa va passar a formar part de la meva biblioteca particular; tot semblava indicar que el paper en qüestió bé es mereixia alguna cosa més que ser fullejat en una llibreria. Les aparences, però, enganyen ...

Des d’un bon principi, la narració de Menéndez Salmón és directa i sense cap mena de floritura. Però plana: ens presenta el protagonista, el jove sastre alemany Kurt Crüwell, el seu entorn familiar i sentimental més immediat, l’inici de la segona guerra mundial, la seva entrada en el món militar, la participació en el conflicte i, sobretot, l’experiència a partir de la qual el jove Kurt perdrà la sensibilitat. Fins aquí, diguem que tot correcte. Però és a partir de l’entrada de Kurt en el sanatori bretó que les coses es comencen a torçar, narrativament parlant. És evident que l’autor pretén, a través d’un estil sec, contagiar al text la insensibilitat del protagonista; ho deu aconseguir, perquè arriba a contagiar fins i tot el lector. Si bé al principi servidor tenia esperances de trobar-se davant d’una narració de l’estil d’Els Jardins de la memòria, de Michael Quint, aviat les esperances s’esvaeixen. Mica en mica vas tenint la sensació que l’autor prescindeix de factors que podrien contribuir a donar força al relat, i es va centrant en una història lineal amb un desenllaç (si és que veritablement el podem qualificar de desenllaç) decepcionant. Mentre m’empassava pacientment pàgina rere pàgina, no podia deixar de pensar en l’obra de Quint, i també en l’excepcional El Violí d’Auschwitz, de M Angels Anglada. Dues obres que combinen a la perfecció el fet de narrar amb senzillesa l’Horror des de la vessant més humana. Per contra, llegint L’Ofensa tens la sensació d’estar davant d’una mena d’acta notarial on, de tant en tant, apareixen apunts de caràcter filosòfic i ètic interessants, però que cauen sota les rodes d’un text pesat.

Creguin-me si els dic que la lectura de l’obra de Ricardo Menéndez Salmón no m’ha aportat res de nou. La seva redacció freda, en excés distant, me’l va fer antipàtic a mesura que passava pàgines i la història en sí no passa de ser un entreteniment poc travat, i sense gaire solta. La intenció potser era bona, però la cosa no passa d’això: intenció. No és descartable, però, que qui això escriu no sàpiga apreciar les dots de l’autor i tingui alguna mena de prejudici. Els prometo, però, que el meu gat té la mateixa opinió que un servidor; si més no, mossegava el llom del volumet de manera compulsiva.

Recomanacions

• Roger de Flor. El Lleó de Constantinoble
• El Diccionario del Diablo
• Defensa pròpia