L'exclosa

Si fa unes setmanes visitava aquest espai una ressenya sobre un llibre de Leonardo Sciascia, avui tornem a visitar Sicília de la mà del que sigui probablement el seu escriptor més universal: Luigi Pirandello (1867-1936). Tot i haver escrit novel•les, contes i assaig, va ser la seva faceta de dramaturg la que va procurar més reconeixement a Pirandello, amb uns personatges escindits per l’etern conflicte entre l’instint i la raó. La seva concepció vital, essencialment pessimista, mirava de superar-la a través del que definia com a humorisme –concepte al qual dedicà un volum de reflexions. Mundialment conegut per la seva obra de teatre Sis personatges en busca d’un autor, Pirandello va aconseguir el premi Nobel de literatura el 1934; cinquanta anys abans havia escrit la seva primera novel•la, L’exclosa, que ha vist la llum en català per primera vegada enguany. Prescindeixo de fer cap mena de comentari sobre aquest retard, perquè l’evidència ja és prou flagrant; en tot cas, el que cal agrair és que una editorial com Adesiara hagi vingut a omplir aquest buit que a d’altres es veu que ja els anava bé. I que continuï omplint buits, traduint Voltaire, Petrarca o Wilde.

Dèiem que la fama de Pirandello procedia del seu teatre, i que L’exclosa era la seva primera novel•la. Doncs bé: quan un s’endinsa a les seves pàgines, entén fàcilment el perquè de la seva excel•lència en el món de la dramatúrgia. Tot i trobar-nos davant d’una novel•la, la mateixa estructura del volum –en dues parts diferenciades que coincideixen geogràficament amb dues localitzacions també diferenciades- és plenament teatral. La descripció dels personatges és acurada, com si d’un càsting es tractés; els diàlegs, fluïds i detallats, i l’extrema precisió psicològica dominen sobre l’acció; els escenaris són estàtics, o quasi; i el contingut, d’un dramatisme concentrat. Podríem dir, en definitiva, que més que no pas una novel•la estricta com El difunt Matías Pascal, L’exclosa és una obra de teatre narrada. Però això, evidentment, s’ha de prendre purament com a definició i no pas com a judici de valor.

Ens trobem a la Sicília de final del segle XIX, amb la Marta Ajala, una noia que acompleix amb els cànons de ser dona a l'època: ser l'esposa de, en aquest cas, Rocco Pentàgora. Tot li és favorable perquè ella accepta aquest rol, fins que un dia en Rocco la sorprèn llegint la carta d'algú que la festeja i la seva reacció és instantània: la fa fora de casa, i així ella passa a convertir-se en l'exclosa, la repudiada per tothom, fins i tot pel seu pare que malgrat conèixer la innocència de la filla no pot fugir de la pressió social ni de les males llengües. És la precisió social, la voluntat d’alliberar-se d’un destí, el que fa que Marta Ajala fugi del poble per invisibilitzar-se a ciutat, a Palerm, emportant-se germana i mare (¿I la mare?¿I la germana? Saps que viuen de mi … ¿Puc arrossegar-les al deshonor?). La trama, doncs, és més o menys característica del tombant de segle, i els temes implicats també; la presència del destí (Els altres no m’ho permeten, el món no m’ho permet) relliga l’obra amb la dramatúrgia grega, si se m’apura.

L’obra va publicar-se el 1894, any clau en la vida de Pirandello (per cert: qui la vulgui conèixer, té un deliciós llibre d’Andrea Camilleri, Biografía del hijo cambiado, per fer-ho). Va ser l’any en què va contraure matrimoni, i en què va publicar el seu primer recull de relats, Amors sense amor. Curiós títol per a la seva primera obra com a home casat ...