El Círculo Cerrado

Ser escriptor no és fàcil. Publicar, encara que sembli mentida, tampoc. Tenir el reconeixement de crítica i públic, s’aproxima a la quimera. Però si a tot això, hi sumem el fet d’escriure en anglès i tenir com a competidors noms com Martin Amis, John Banville, Julian Barnes o Ian McEwan, arribar a ser reconegut esdevé quasi bé un miracle. De tant en tant, però, algun escriptor es capaç d’estirar prou el coll per situar-se a la primera línia de foc, i compartir així taula amb veritables tòtems de la literatura mundial. És el cas de Jonathan Coe, escriptor que voreja la cinquantena i que amb la paciència de l’aranya ha anat teixint una obra complexa, entretinguda i, sobretot, d’extrema qualitat.

Si exceptuem la seva biografia de Humprey Bogart, a les llibreries catalanes només podem trobar cinc dels seus treballs; tots ells traduïts únicament i exclusivament a l’espanyol. Cosa que diu molt poc en favor dels editors en llengua catalana (per no dir que diu molt poc de l’estat de la llengua ... però no ens posem pessimistes). Per ordre cronològic serien Los enanos de la muerte, ¡Menudo reparto!, La Casa del Sueño, El Club de los Canallas i Círculo Cerrado; aquestes dues darrers formen un díptic. I és precisament aquest díptic l’obra més ambiciosa de Coe; més enllà de l’esperit de novel•la negra de Los enanos ..., la furibunda crítica als “anys daurats” del tatcherisme de ¡Menudo Reparto! o dels invents estilístics i onírics de La Casa del Sueño, el panòptic social iniciat amb El Club de los Canallas és una veritable troballa literària i, la seva continuació, ens permet afirmar que Coe és un dels observadors més perspicaços de la societat britànica actual.

Amb El Círculo Cerrado recupera els protagonistes de la seva anterior obra; però els canvia completament de context històric. Ens el torna a posar davant vint anys després: passem d’uns anys setanta convulsos, amb la crisi del laborisme, l’inici del moviment punk, l’entrada en escena de les bombes de l’IRA (no en va l’autor és de Birmingham ... repassin l’hemeroteca digital, si us plau), ... a un tombant de mil•leni, on l’ascendència del Nou Laborisme encapçalat per Tony Blair, l’amenaça del terrorisme islàmic i la crisi social i d’identitats s’entesten a dur la contrària a aquells que creien que, en fer-se grans, tot aniria a millor. Cap dels protagonistes aconsegueix els seus somnis de joventut; és més: generalment és capgiren i arriben a produir-se situacions veritablement estrambòtiques i hilarants. L’evolució humana és innegable: Paul Trotter, un personatge relativament secundari a El Club de los Canallas, passa de preadolescent tory que llegia els clàssics del conservadorisme a la banyera a diputat laborista entusiasta del seu cap de files (ja sé que algú dirà que precisament aquest no és un exemple de gran evolució ...). La religió, els temors, les esperances, les inseguretats, les obsessions que persegueixen a Benjamin Trotter o Philip Chase, la “peculiaritat” de Sean Harding, la reaparició dels traumes d’adolescència ... Tot això ens va fent aparèixer i desaparèixer Jonathan Coe amb veritable mestria. Si analitzéssim fredament el volum, i deixéssim de banda la brillantor estilística de l’autor i els seus amplíssims coneixements culturals, veuríem que el llibre no deixa de tenir una estructura similar a un serial televisiu (de fet, El Club de los Canallas s’hi ha convertit de la mà de la BBC), on el retrat costumista, la crítica social, la sàtira mordaç i les sorpreses s’amunteguen en un no parar. Potser algú creurà que això no és veritable literatura, que no és literatura amb majúscula. S’equivoca qui així ho cregui, evidentment; al cap i a la fi, les grans obres de la literatura universal no són sinó això: retrats perspicaços amb un cert to agredolç, un pessic d’esperança i un polsim (en el cas que ens ocupa, ben bé un grapat) d’atacs de riure. Coe és un notari, amb elegància i mà esquerra, de la societat que l’envolta. I en aquest volum s’ha pres la seva venjança particular contra el New Labour i Tony Blair, fet que li va valer algunes crítiques de determinats personatges adeptes al règim. Curiosament, els mateixos que l’havien santificat quan l’objectiu de la seva ploma era Margaret Tatcher; pel que sembla, a segons qui o a segons què no se’l pot criticar, ni se’l pot retratar amb un pèl de mala bava. Per sort, Coe no creu en bajanades com el políticament correcte i tot passa per sota la seva lupa: potser la lent de l’aparell en qüestió deforma un xic, però ens dona una imatge de conjunt que s’aproxima força més a la realitat que no pas la versió eixorca dels corifeus de torn.

Una de les gràcies del llibre, probablement, sigui que es pot llegir sense necessitat d’haver-se empassat abans el primer volum. Fins i tot compta, en les seves darrers pàgines, amb una sinopsis d’El Club de los Canallas per tal que el lector se situiï Faria mal fet si no els recomenés que obviessin la sinopsis, i que s’endinsessin sense cap mena de rubor ni temor per les pàgines d’El Club ... per després continuar amb El Círculo Cerrado. No ho intentin d’una tacada: tampoc és recomanable per la salut abordar prop de mil pàgines de cop. Per molt bon escriptor que sigui Coe tampoc és qüestió d’empatxar-se’n.