Paté de Campanya

Fent memòria de la primera legislatura de José Luís Rodríguez Zapatero, encara amb el regust amarg de la negociació i l’aprovació retallada de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i amb uns dubtes més que raonables pel que fa al seu desplegament definitiu, intento imaginar com prepararà el Partit Socialista de Catalunya el calendari de campanya a la nostra ciutat. La presència del president José Montilla a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de la capital del Garraf per enregistrar un discurs de Cap d’Any anodí i homogeni, pretensiosament optimista i sense cap esbós d’autocrítica, ha esdevingut potser un preludi significant d’allò que pot succeir. 

Tard o d’hora, durant les setmanes prèvies o en el decurs de la campanya de les eleccions del 9 de març, rebrem la visita de la cap de llista del PSC per la demarcació de Barcelona, Carme Chacón. Després de viure quatre anys d’esquenes a la realitat catalana, sense ànims d’obrir fissures o dissidències merament simbòliques dins l’òrbita socialista estatal i supeditats sense càrrecs de consciència a la política de subsòl del PSOE, la caravana socialista catalana s’instal·larà durant unes hores a la capital del Garraf per oferir-nos un petit tast renovat de l’espectacle de llums, tenebres i jocs d’amagat al qual ja ens tenen del tot acostumats. El convit a la festa socialista serà saludat efusivament per Joan Ignasi Elena i la resta de la cohort pseudoprogressista municipal que, fins a darrera hora, especularà amb el vot incondicional de l’elector vilanoví atemorit pel fantasma del possible retorn al govern de la ultradreta espanyola. La posició de l’alcalde Elena ha quedat en entredit, perquè després d’afirmar amb calculada contundència que volia liderar la ràbia dels ciutadans vilanovins coincidint amb l’episodi més sinistre del caos ferroviari, no ha fet més concessions recriminatòries envers l’acció dels seus companys de partit, i ha decidit fer del silenci un sinònim de complicitat. D’aquesta manera, quan arribi l’hora de demanar el vot, l’arrogància socialista pretendrà que els ciutadans dilueixin en l’oblit el panorama esfereïdor de la realitat catalana; l’actuació indecent dels diputats del PSC en no censurar al congrés l’acció ministerial de la inefable Magdalena Álvarez i, si serveix com a exemple alternatiu, la no publicació de les balances fiscals que desvetllessin de manera definitiva quants cops des de Catalunya, essent cornuts, no ens hem cansat de pagar el beure.

Serà interessant analitzar com es defensa el vot socialista des de la ciutat, si hi haurà retrets suaus i formals per part de la militància vilanovina, o si els regidors socialistes de la nostra ciutat ja estaran satisfets –per conveniència– amb les engrunes urgents promeses pel president Zapatero en compensació pel desgavell de les infraestructures. Ben segur que l’eufòria i el cofoisme eclipsaran entre visques i aplaudiments una legislatura calamitosa maquillada amb un vernís de progressisme superficial. Al cap i a la fi, malgrat que el Partit Popular serà utilitzat com l’ordidor de tots els mals, el govern de la ministra Chacón i dels diputats sucursalistes tampoc no ha abordat amb decisió alguns dels grans temes vertebradors de la política espanyola com ara la realitat plurinacional de l’Estat o, tot recordant la darrera concentració nacionalcatòlica a Madrid en defensa de la família cristiana, la teòrica aconfessionalitat de l’Estat espanyol. Arribada l’hora de votar, no estaria gens malament que el narcisisme històric del Partit Socialista, tradicionalment avaluat pels electors amb poca severitat, s’emmirallés i –per reflexió– aconseguís entreveure per fi les seves pròpies misèries fossilitzades sense remissió des de fa dècades.