Joan Fuster

L’escriptor i intel·lectual Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) disposa d’uns lectors assidus, diguem-ne militants, que potser l’hauríem canonitzat el mateix dia del seu traspàs, el juny de 1992. Però en som pocs i, com en el meu cas, bona part acabats d’arribar. La vigència del llegat intel·lectual de Joan Fuster ha estat menyspreada, encara a dia d’avui, per la dreta valenciana més reaccionària que mai no l’ha llegit i que ha arribat a afirmar amb un cinisme superlatiu que si Fuster no hagués escrit o propugnat el seu pensament no s’hauria produït la crispació patida durant la transició política, un període durant el qual l’escriptor suecà va patir dos atemptats amb explosius que volgueren acabar amb la seva vida. Davant la possibilitat d’un possible canvi polític i social, la dreta valenciana esgrimí aleshores el perill català com a estratègia antivalencianista i antidemocràtica. Passats els anys, l’estratègia continua essent la mateixa, i la dinàmica s’ha intensificat fins el genocidi cultural consumat per un antifusterianisme que ha anat eixamplant la seva base social, liquidant el sentiment pancatalanista al País Valencià. Des dels ambients polítics i acadèmics ultradretans espanyolistes s’ha volgut erosionar la integritat intel·lectual de Joan Fuster acusant-lo d’alcohòlic o reiterant fins la hipèrbole la seva condició de jove falangista. El blaverisme volgué oferir, a propòsit de la simbologia lligada al concepte de Països Catalans, recuperada a principis de la dècada dels cinquanta per l’escriptor de Sueca, una imatge perversa d’un Fuster que, malgrat no ser faller i detestar les desfilades i les ofrenes a la mare de Déu, sí tenia capacitat de sarcasme i havia dedicat infinitat de pàgines de la seva obra a glossar els elements simbòlics de la cultura valenciana. Aquests adversaris van descobrir que ni tan sols no els calia usar massa violència física i condemnaren Fuster a una mort civil de silenci forçat i volgut d’ençà del fracàs de la transacció espanyola a la Democràcia.

Enfront d’aquest valencianisme ranci i intolerant, les idees de Fuster continuen essent modernes i enriquidores per la seva àmplia llibertat intel·lectual i van influenciar durant un bon grapat d’anys bona part dels sectors més il·lustrats i dissidents dels territoris de parla catalana. No obstant això, actualment, l’objectiu de vilipendiar la pràctica totalitat del pensament fusterià tot obviant la seva existència, influència i pervivència s’ha estès per tots els àmbits de la vida política i cultural als Països Catalans: al cap i a la fi, tot el pensament desgranat per l’escriptor suecà tingué com a objectiu lluitar contra la barrera que separava els closos intel·lectuals del País Valencià, Catalunya, la Franja i les Illes; però aquesta barrera persisteix, convertida en costum, per a gran joia de la ultradreta popular i dels seus homòlegs governants a Catalunya. Ambdós partits, populars i socialistes, comparteixen una mateixa imatge d’Espanya contra la qual Fuster va assumir el combat polític mantenint-se dins del terreny de l’agitació i que desgraciadament ha sortit indemne dels canvis polítics i de les transformacions econòmiques i socials dels últims vint-i-cinc anys.

Joan Fuster va complir amb escreix la funció social de l’intel·lectual clàssic amb un gran sentit de la perspectiva històrica. Va professar durant tota la seva trajectòria periodística i assagística una actitud activa i compromesa, allunyada de la retòrica gratuïta. De fet, el descobriment del drama de la llengua, la percepció del bilingüisme entès com una trampa parada contra el català, i l’arrelament al territori valencià conformaren les bases de la seva convicció militant i literària. Fuster va plantejar-se l’escriptura d’una forma que, ara per ara, no sol ser gaire habitual: com una qüestió de coherència amb ell mateix i amb els seus lectors El seu escepticisme radical i el seu humor corrosiu eren l’antídot contra el conformisme polític que tant va menysprear i que en l’actualitat sovinteja arreu. Molts dels nostres polítics més llorejats, fins i tot aquells que reclamen la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació l’any 2014 sense reclamar la incorporació al plebiscit dels territoris valencià i balear, haurien de recuperar els elements de judici, la consciència i el guiatge de Joan Fuster per enriquir llurs bagatges polítics i intel·lectuals. També el públic més jove, entre els quals m’incloc, hauríem de tornar a llegir i interpretar l’obra fusteriana com a punt de partida d’una tasca que, com assevera l’historiador Josep Fontana, encara no ha estat realitzada: desvetllar, per sobre de fetitxes i tabús apassionats, la discussió racional que Joan Fuster va endegar