Contra els militars

Un dels pactes ominosos de la malnomenada Transició Democràtica de la dictadura a la democràcia consistí en no jutjar ni dirimir responsabilitats penals entre tots els càrrecs civils i militars de l’administració franquista un cop liquidat, en teoria, l’antic règim del general Franco.
Per aquest motiu, de tant en tant reapareixen als mitjans de comunicació o al bell mig de l’escena política antics dirigents de la classe política o de l’aparell militar franquista instal·lats i rehabilitats pel peculiar sistema democràtic espanyol rememorant amb total impunitat els seus anys gloriosos de coacció i repressió refugiant-se –no sense certa frivolitat– en una llibertat d’expressió que mai van gosar atorgar. En realitat, tota aquesta púrria feixista fou tancada dins de l’armari de l’oblit artificiós, vestida encara de militar i embalsamada amb ferum de naftalina. El moble, per si de cas, mai va ser tancant amb pany i forrellat. Passats alguns anys, les mòmies de la dictadura volen sortir-ne i airejar-se per, si s’escau, tornar a lluir medalles i fer palès el soroll de sabres.

No en sembla del tot malament que sovint, coincidint amb èpoques de tensió política, aparegui la vella guàrdia de militars conversos amenaçant de treure novament els tancs per assetjar els territoris dissidents. Sento simpatia per aquest exhibicionisme patrioter i de caserna. M’agraden, fins i tot, les demostracions testiculars d’aquests protectors de la masculinitat. Por cojones y por España!. Fins i tot diria que, quan els militarots apel·len al rei Joan Carles I com a garant primer de la unitat de l’Estat, el Borbó xiuxiueja dissimulant com si la cosa no fos amb ell. Al cap i a la fi, aquest tipus d’exclamacions deixen en evidència i ridiculitzen la llegenda rosa dels anys de la transacció. De fet, si tots aquests còmplices del feixisme haguessin estat jutjats i bandejats de la vida pública en el seu moment, al llarg de tres dècades ens hauríem deslliurat de moltes vacil·lacions casernàries.

Fins ara, trenta-tres anys després de la mort del dictador, ni el Partit Popular ni tampoc el Partit Socialista s’havien preocupat d’expulsar els comandaments militars colpistes. Ben al contrari!: arribada l’hora de la jubilació, la totalitat d’aquests feixistes han passat a la reserva des de la qual, conservant drets i privilegis, es permeten molt sovint la llicència d’obrir la boca, calçar-se les botes i carregar les armes. Els casos recents dels generals José Mena Aguado i Blas Piñar han estat minimitzats i desconsiderats pel govern sortint de José Luís Rodríguez Zapatero. Perpetuada l’amnèsia del passat, s’imposa encara l’amnèsia del present: Mena Aguado fou arrestat l’any 2006 després de suggerir que l’Exèrcit havia d’intervenir en cas que l’Estatut de Catalunya rebassés els limitis constitucionals. El mateix personatge, l’octubre de 2005, apel·là al Rei Joan Carles i al conjunt de les Forces Armades com a salvaguardes de la unitat d’Espanya en cas que els polítics i la justícia no intervinguessin en la negociació estatutària protegint els interessos de l’Espanya Imperial. Els deliris impunes d’un militar colpista han estat publicats en forma de llibre, sense que cap jutge estrella hi hagi actuat d’ofici ni a proposta del govern central o de l’oposició ultradretana. El general de brigada Blas Piñar, fill del polític d’extrema dreta fundador de Fuerza Nueva, ha denunciat igualment el seu bandejament pel fet de no haver rebut la Gran Creu del Mèrit Militar. Una qüestió d’honor! I el Coronel Lorenzo Fernández Navarro de los Paños y Álvarez de Miranda (¡con un par!) també ha volgut ser present a la festa en remetre una carta als seus superiors criticant la Llei de la Memòria Històrica i emplaçant els seus companys d’armes a reivindicar la persistència en edificis públics dels símbols franquistes que la llei –teòricament– obliga a retirar.

Espanya té un problema secular i difícilment reparable. Els seu exèrcit i els seus cossos policials continuen traspuant una mala premsa del tot justificada, i un tuf gris i ranci heretat dels anys més plúmbics del règim franquista: l’abús d’autoritat, l’apel·lació reiterada al recurs a la violència, el monolingüisme i la incomprensió davant la realitat plurinacional de l’Estat són, en realitat, ítems subjacents a l’imaginari col·lectiu d’aquests militars essencialistes considerats alegrement per alguns com la reserva espiritual de l’Espanya cañí quan, en realitat, no deixen de ser vestigis repugnants d’un passat irresolt i persistent.