I després de l’assalt al Dubrovka?

La representació teatral de l’adaptació lliure del text de Alexandr Pushkin Boris Godunov per “La Fura dels Baus” escenificada aquests dies al Teatre Nacional de Catalunya reuneix algunes de les qüestions clau a l’hora de centrar la problemàtica del terrorisme i, més concretament, en el cas de Rússia i de les repúbliques exsoviètiques, les tensions centre/perifèria entre un Estat monolític necessitat d’enemics per recolzar la seva hegemonia nostàlgica de l’època imperial, i la situació d’un territori ocupat que persevera, també a través de la lluita armada, per consolidar la seva identitat i independència després d’haver estat aniquilat i ultratjat com a poble. A més de la pólvora i el soroll, l’acció trepidant de l’espectacle deixa també espais per a la reflexió i per a les mirades polièdriques: la fi justifica els mitjans? S’ha de negociar amb els terroristes?. O, més directament: per què un dels actors suggereix que, en aquests tipus de casos, les paraules sempre arriben més tard que els trets i les explosions?. El desenvolupament de l’acció de l’espectacle s’ubica al Teatre Dubrovka i als despatxos del Kremlin durant tres dies de finals d’octubre de 2002. L’assetjament del teatre originà un ampli ressò mediàtic, atès que els guerrillers assaltants havien posat les armes sobre de la taula a l’hora de llançar un ultimàtum que resolgués la sortida imminent de les tropes russes de territori txetxè. De Moscou estant, la causa txetxena havia estat vista fins aleshores com un element marginal, que no podia provocar en cap cas la capitulació d’un govern ni el desgast públic del seu president: tot i que, en aquesta tessitura, semblava que la premsa havia aconseguit d’avançar-se i guanyar la partida a l’acció expeditiva des de les clavegueres de la política, aviat Vladimir Putin s’erigí en el protagonista des de les altes instàncies d’una negociació que no ho fou gaire. De les nou-centes persones que entraren a veure la representació teatral, n’acabaren sortint unes altres que s’esdevingueren ostatges des d’una doble vessant: ostatges dels terroristes, i de la nefasta actuació de Putin a Txetxènia. Malgrat que un dels màxims responsables de l’operatiu assegurés poc després de la resolució dramàtica del segrest que tots els ostatges havien estat alliberats sans i estalvis, la realitat acabaria escolant-se ràpidament entre les volubles escletxes de les raons d’Estat. De fet, tot i que durant la trama teatral s’intercanvien contínues referències a la possibilitat d’un diàleg àton que no resoldrà cap divergència, el zenit pirotècnic de l’espectacle teatral eludeix algunes conseqüències funestes que es van conèixer després de la resolució del segrest i que, ben segurament, haurien d’haver quedat palesades en l’aposta teatral de La Fura.

No ens referirem únicament a l’entrada d’unitats militars d’elit que assetjaren el teatre des de tots els racons del recinte després d’una sèrie successiva de tiroteigs i explosions, i que aconseguiren desactivar una trentena de càrregues explosives que haurien fet saltar pels aires l’edifici; ens estimem més centrar-nos en la utilització per aquests cossos d’un element opiaci a través dels conductes de ventilació de la sala que, a més neutralitzar d’una banda l’acció dels segrestadors del teatre, causà la mort de més d’un centenar de les persones segrestades a l’interior del recinte. Tan sols una quarantena de terroristes moriren a causa de les bales, tot i que des de la premsa europea s’insinuà que les marques equivalien a trets de gràcia dels què ja havien mort minuts abans, per asfixia. La violència pragmàtica solapà l’aposta per la negociació. Tot i que durant la crisi i després de l’assalt al teatre el govern rus manipulà l’opinió pública, foren poques les veus crítiques envers l’acció indiscriminada de la força militar. Des del pla polític internacional, tant George Bush com José María Aznar aplaudiren sense penediments l’actuació de les forces d’elit i la determinació de Vladimir Putin a l’hora d’acarar la crisi. Tan sols el discurs de la periodista Anna Politkovskaya, el pensament de la qual omple de contingut ideològic i moral bona part del text teatral atès que actuà com a mediadora sol·licitada pels guerrillers txetxens durant els tres dies que durà el captiveri del Dubrovka, aconseguí fer tremolar inicialment i portes enfora el discurs hegemònic del president rus i trencar els motlles del periodisme oficialista. I prou que ho pagà, amb la seva vida, quatre anys més tard. En efecte, pràcticament cap periodista qüestionà la versió oficial dels fets, però la popularitat de Putin fou posada excepcionalment en entredit. Finalment, però, en una intervenció televisada el president rus demanà excuses a la ciutadania perquè no aconseguí salvar la vida dels ostatges i no perdé ni un gram de credibilitat pública. Per no assumir el total de les responsabilitats, i perquè calia desviar el focus d’atenció, Vladimir Putin ­­­-com George Bush, el setembre de 2001­­­- al·ludí al terrorisme internacional com a eix del mal, com a excusa per replantejar les estratègies de defensa de l’Estat, negant d’aquesta manera l’existència d’un conflicte a Txetxènia i estalviant-se la possibilitat d’una negociació entre els independentistes i les tropes militars per posar una primera pedra de resolució del problema txetxè. Dos anys més tard, Putin condecorà en una cerimònia sense rellevància pública els organitzadors de l’assalt, i el químic que recuperà la fórmula del gas mortal utilitzat durant la guerra freda. Un cop més, cap cos de cap víctima d’un conflicte amagat tingué més rellevància que el tèrbol obscurantisme de les poderoses raons d’Estat.