Senyor Elena, jo vull un nou hospital. I vostè?

Durant les darreres setmanes he mantingut converses casuals amb tres o quatre persones, de diferents edats i d’àmbits socials i professionals diferents. Entre els temes que salpebraven els comentaris sobre la vida quotidiana a la vila n’hi havia un que confluïa en una resposta més o menys similar, fins i tot airada, i que podríem subratllar com a denominador comú que desferma diàriament la paciència i la indignació dels companys de tertúlia i, traslladant la transcendència del tema, dels ciutadans vilanovins en general: la manca d’un hospital en condicions a la nostra ciutat.

A la passada precampanya de les eleccions municipals, la carència d’una instal·lació sanitària adient per a una ciutat amb més de seixanta mil habitants i capital de comarca sovintejà els debats a les pàgines de la premsa i estimulà algunes preguntes del seguit d’entrevistes ciutadanes que Vilanova Digital organitzà a propòsit de la contesa electoral. Preguntat per la qüestió, l’alcalde Joan Ignasi Elena es va comprometre públicament i amb certa solemnitat per tal d’exigir a la Generalitat la construcció d’un nou hospital a l’altra banda de la Ronda Ibèrica, ben a prop de l’actual Hospital de Sant Antoni. Igualment, l’alcalde socialista va manifestar que aplegaria totes les seves energies personals i les de l’equip de govern per fer possible la solució definitiva a una mancança històrica i dramàtica –els adjectius son meus–. El dramatisme a què faig referència no és gratuït, i la processó de desgreuges patits pels ciutadans i ciutadanes de la comarca habitualment a les sales d’espera d’urgències i als serveis de consultes externes hospitalaris, hauria d’avergonyir literalment els membres de l’actual equip de govern que, tot i gaudir d’influència al govern de la Generalitat, només han aconseguit per al present de la Vilanova sanitària fam i engrunes.

D’altra manera, no sabríem explicar als amics i coneguts d’altres zones de Catalunya que per anar a l’Hospital de Sant Camil per fer una visita rutinària podem esperar la citació mèdica corresponent durant gairebé un any; o que per accedir-hi en transport públic, el servei d’autobusos esdevé escàs o poc adient per a persones grans o amb dificultats físiques. Hom podrà al·legar que el problema de la manca de places sanitàries, de la saturació dels serveis d’urgència i de l’eternitat de les llistes d’espera no és estrictament propi de Vilanova i la Geltrú; fins i tot reconec que les competències municipals en aquests aspecte son exigües: però no només es governa des del saló de plens municipal; governar és també acatar la representativitat de tota la ciutadania, assumir un repte polític i pressionar enèrgicament el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i la seva màxima responsable. De moment, no podem dir que l’alcalde Joan Ignasi Elena tingui la ma trencada a l’hora d’acarar una negociació amb les diferents administracions catalana i estatal, o de fer valer la seva influència i poder de convicció dins l’Executiva Nacional d’un Partit Socialista de Catalunya omnipresent, que remena les cireres a Vilanova i la Geltrú, a Barcelona, i a Madrid, i que es mostra incompetent i emmirallat a parts iguals.

Sort en tenim d’un equip de professionals mèdics i sanitaris que, trampejant els obstacles de l’alta política i fent de la paciència virtut i compromís, encara fan funcionar la nau sense que de moment s’enfonsi. La situació, però, és alarmant i angoixant: un dermatòleg de l’Hospital de Sant Antoni Abat, que ofereix visita tan sols un dia a la setmana a la nostra ciutat, compartia un per un els meus retrets i va suggerir-me que en comptes d’omplir instàncies i impresos enviats a la gerència de l’Hospital, al Departament de Salut de la Generalitat, o al Síndic de Greuges, seria més efectiu enviar massivament Cartes al Director a la premsa generalista. De moment, si m’ho permeten, aprofito aquest espai.