Obama, des del Garraf

L’elecció de Barack Obama com a flamant president dels Estats Units ha suscitat, també a la premsa escrita i digital de la nostra comarca, alguns comentaris elogiosos, fascinats i esperançats a parts iguals. Permeteu-me, en tot cas, aigualir una mica el vi i proposar algunes reflexions redactades a corre-cuita i des del més profund escepticisme: és cert que la presentació de credencials d’aquest jove líder del Partit Demòcrata ha despertat una sèrie de sinèrgies positives a tot el món, i que fins i tot alguns intel•lectuals reconeguts pel seu posicionament crític, com és el cas de l’escriptor portuguès José Saramago, s’han mostrat seduïts per la personalitat del nou president nord-americà. D’igual manera, el fet que l’etapa de govern de George W. Bush hagi passat a millor vida (no, per desgràcia, les seves conseqüències) també ens ha suposat un cert alleujament moral: finalment, els protagonistes de la fotografia de les illes Azores han abandonat la primera línia de decisió política, per més que la influència d’aquest triumvirat patètic perseveri als catecismes neocons i sigui recolzada econòmica i mediàticament. No hi ha dubte que l’onada d’optimisme desfermada per l’elecció de l’antic senador de l’Estat de Illinois pot entendre’s apriorísticament com la resposta a la principal virtut d’aquest nou líder mundial: saber il•lusionar i seduir les masses. Però a l’hora de la veritat, és tracta d’una il•lusió real, d’una atracció magnètica, o d’un enlluernament efímer?

Segurament, Obama ha començat la seva singladura amb certa decisió, en el moment de respondre a les expectatives generades arreu del planeta signant certs decrets presidencials per (en teoria) prohibir la tortura utilitzada de manera habitual per l’exèrcit nord-americà, desmantellar l’entramat de Guantánamo entès com a camp de concentració, i allunyar-se de la política del unilateralisme propugnada pel govern republicà de l’administració Bush des dels inicis del nou segle. Ens hauríem de preguntar, però, si Obama serà capaç de fer front al passat més recent ordenant que s’investigui abastament aquest període vergonyós, delimitant cadascuna de les responsabilitats internes i externes de l’ordre polític, militar i econòmic nord-americà. Quant als presos de Guantánamo, serà interessant visualitzar des de l’altra banda de l’Atlàntic la resposta d’alguns governs europeus –entre ells, l’espanyol– que, després de permetre les escales dels vols de la CIA, potser hauran de cooperar acceptant presoners d’aquell forat negre jurídic i humanitari a les seves presons pel sol fet de guanyar-se una bona relació política i comercial amb els Estats Units d’Amèrica del Nord.

Un altre motiu per l’escepticisme ha estat el silenci revelador del president electe a propòsit dels atacs israelians contra la població de Gaza endegats el desembre de 2008. Encara més, després de la investidura com a nou president, Obama prioritzà la seva preocupació en garantir la seguretat d’Israel i el seu dret a defensar-se per sobre d’arrencar un compromís d’ambdues parts, amb l’aquiescència dels organismes internacionals, per mantenir una treva duradora a la zona que acabés amb l’assetjament contra la comunitat palestina.

I encara un apunt més: en una cerimònia d’investidura no exempta de simbolisme, el pastor evangèlic Rick Warren, àmpliament conegut a Nord-americà pels seus discursos homòfobs i creacionistes, invocà la protecció de la família Obama i resà un parenostre per tal que la seva obra de govern obtingués la benedicció divina. Tot i que el nou president s’havia posicionat públicament en favor de reconèixer els drets de les parelles homosexuals, situacions d’aquesta mena provoquen una inquietud evidenciada encara més després que l’anterior govern de George W. Bush hagués fet del fonamentalisme religiós, del fanatisme d’arrel cristiana, una cosmovisió retrògrada que serví d’una banda per legislar sobre els drets civils dels ciutadans nord-americans com, per l’altra, justificar la tàctica de la guerra preventiva envers “l’infidel musulmà”.

M’excuso de no fer prediccions de futur. No crec que des d’aquest racó de la capital del Garraf tingui suficient amplitud de mires per elucubrar com serà la presidència de Barack Obama, quina serà la seva projecció internacional, i quines les repercussions comercials, econòmiques i geoestratègiques del seu mandat. A més, ni que sigui íntimament, tampoc és la meva pretensió ruboritzar-me passats quatre anys i penedir-me d’haver estat massa visionari: un pessimista és un optimista ben informat?