La no-innocència del llenguatge

No és el mateix traspassar el carrer que traspassar sens més, ni donar llum és comparable amb donar a llum, ni convèncer amb subornar, ni educar amb inculcar, ni criticar amb desprestigiar, ni tants i tants conceptes que de vegades, maliciosament, es confonen.

Segurament tots podem estar d'acord en que vivim en una societat on els canvis es produeixen amb molta rapidesa i on no és senzill adaptar-s'hi, però, tot i així, cal reconèixer el notable esforç que fem la majoria per a no quedar-ne al marge. Sembla que no tingui res a veure el tema lingüístic amb el social, però en ocasions va més lligat del que voldríem pensar, i és que no sé si el nom fa la cosa o no, però tampoc el llenguatge és innocent.

Massa vegades he sentit a dir que per a que la igualtat entre gèneres sigui real cal que els homes ajudin amb les tasques domèstiques i col•laborin amb l'educació i atenció als fills; massa vegades he escoltat que cal prendre mesures per a poder compatibilitzar dues vides: la familiar i la laboral. Lamento haver de dir que, personalment, no hi estic gens d'acord, i és aquí on es tanca el cercle: tampoc és el mateix ajudar que compartir, ni col•laborar que implicar-se o co-responsabilitzar-se. Mentre cada membre de la família no entengui les tasques domèstiques i familiars com quelcom a integrar en les seves responsabilitats diàries, difícilment la igualtat podrà fer-se efectiva. D'igual manera, i també personalment, no comparteixo la visió de la meva vida personal com una suma de dues subvides diferenciades amb camins no comuns que cal unir en algun punt potencialment equilibrat: la familiar i la laboral. Com a persona, la meva felicitat està condicionada per molts aspectes; evidentment, alguns decidiran tenir fills, altres no tenir-ne, hi haurà qui preferirà casar-se, altres ajuntar-se, i altres elegiran no compartir el seu dia a dia amb altri, però tots tenim motivacions, hobbies i inquietuds que necessitem dur a terme per a que la nostra vida laboral esdevingui, no només una necessitat econòmica, sinó també el més eficient possible.

Així doncs, conscient que és aquest un tema que em pot fer resultar cansosa i repetitiva, i reconeixent que són molts els homes que han decidit implicar-se en el dia a dia familiar, només em queda demanar a tots aquells qui tenen poder de decisió i a tots els altres que vulguin aportar el seu granet de sorra per a poder aconseguir una societat més còmodament habitable per a tots, que considerin la idea, no d'ajudar a la igualtat, sinó d'implicar-s'hi i co-responsabilitzar-se'n, treballant per a que cap individu, sigui del gènere que sigui, hagi de triar entre satisfacció laboral o plenitud personal. Cap de nosaltres és unidimensional, però només aconseguirem la felicitat si totes les nostres dimensions s'entenen com a un conjunt, no com a parcel•les independents que cal compatibilitzar de la millor manera. No em resulten vàlides aquelles mesures específiques aplicades a la vida familiar (xec-nadó, colònies d'estiu de costos no sempre assumibles...) que obvien la realitat del mercat laboral; com tampoc les mesures laborals (augment dels permisos de maternitat, paritats obligades... ) que no consideren la realitat de la vida familiar encara avui majoritària. De manera que, actualment, com si d'un joc de suma zero es tractés, les millores aconseguides en una de les parcel•les esdevenen farragoses càrregues per a la parcel•la restant.

Les solucions no són senzilles, tots ho sabem. Potser sí que ja és hora de plantejar-se mesures tan impopulars com el calendari escolar, però no només per bellugar una setmana que, vés quina cosa!, coincidirà amb un bon pont per la Diada, sinó per a fer-ne un replantejament molt més global. I potser també va sent hora, per què no?, de preguntar-se per què totes les escoles han de seguir el mateix horari si la realitat laboral marca horaris ben diferents. Evidentment, tots els sectors implicats han de dir-hi la seva, però no pot establir-se un vertader debat sense una voluntat real per part de tots.

Sigui com sigui, i com ja he dit diverses vegades anteriorment, la realitat és molt tossuda, i no ens deixa gaire temps per a l’imaginari. De manera que seguirem sent testimonis de l’evolució constant de la nostra societat occidental sense oblidar que el món és menys uniforme del que la globalització aparenta. Esperem que aquests avenços continus ens portin a que els vuits de març d’un futur tan de bo no massa llunyà passin a ser una simple anècdota. Mentre no sigui així, només em queda dir que el dia vuit de març està dedicat a la Dona Treballadora: si la veus, felicita-la.

Núria Casanovas Borrell per esquerra de Cubelles