-
Tribuna
-
Josep Maria Ràfols
- Vilanova i la Geltrú
- 05-12-2024 09:14
Mural artístic de l'artista Slim Safont al barri de Sant Joan. Josep Maria Ràfols
Igual que Pasífae es va convertir en la imatge de Vilanova agermanada amb la mar, Ainhoa està cridada a ser el mirall de la ciutat multiètnica actual
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
L'Ainhoa que acaba de ser pintada en una façana dels blocs de Sant Joan té molts números per a tenir més impacte del que va aconseguir la Pasífae als anys noranta. L’escultura d’Òscar Estruga, un cop superada la reticència a la novetat de veure l'escultura d'una vaca en mig de la platja, aviat es va convertir en l’imaginari de la Vilanova moderna i la identificació de la ciutat amb la mar. Ainhoa està destinada a ser en una icona encara més gran: la de l’agregació de molts nouvinguts a aquesta ciutat, especialment durant els anys 50 i 60, i, al mateix temps, el reconeixement a com aquestes persones han contribuït, també, al progrés de la ciutat.
No cal fer cap competència entre la nouvinguda Ainhoa i la veterana Pasífae, però sí que es pot dir que l'enorme figura acabada de pintar per l’artista Nil Safont guanya la de baix a mar per ubicació, al rovell de l’ou de la ciutat. La supera en dimensions i, també, en proximitat a la realitat social de la vila.
Pasífae té al seu darrere una immensitat de mar. A l’altra banda del mur pintat a Sant Joan hi ha dones, homes i criatures que bateguen i viuen les seves vides i la de la ciutat, amb problemes i conflictes, alegries i patiments. Una humanitat darrere de la paret de Sant Joan i de totes les parets escampades al llarg i ample de la població.
Tots els vilanovins i les vilanovines, els que han vingut de fora i els que la cigonya va deixar directament a dins. Aquests darrers, descendents de persones abocades aquí majoritàriament venint de no tan lluny, però igualment fugitius de llocs d’on els nostres avantpassats van escapar perquè passaven fam, perquè els perseguien, per fugir de la guerra o perquè algú els va parlar d’una atractiva vila, arran de mar, afectuosa i festiva. Una Vilanova que també moltes vegades va haver de conèixer allò que és fugir de la vila pròpia i travessar fronteres per salvar la pell, l'última experiència no tan llunyana.
Un conegut, aterrat a la vila fa pocs mesos, em deia, admirat: “¡¡¡Es que aquí me hablan de usted!!!” Jo sempre li havia dit de tu, perquè en el nostre tarannà el tuteig ens sembla la cosa més acollidora. En canvi, pel que m'acabo d'assabentar, en altres llocs és símbol de menysteniment. Per primera vegada tinc un amic a qui li parlo de vostè. Demà mateix el portaré a visitar l’Ainhoa, una dedicatòria als vilanovins que van arribar als anys cinquanta o seixanta, però també als nostres ancestres que van venir fa cent, dos-cents o no sé quants anys. I, per si no n'hi hagués prou, a aquells que ara mateix baixen del tren i acaben de posar, per primera vegada, un peu a l’andana de l’estació.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!