Plaer sense barreres

Es diu que des del moment del nostre naixement ja som una persona sexuada, i que la sexualitat ens acompanya fins al moment de morir. El que vol dir que en principi, tenim un cos capaç de sentir, gaudir i comunicar. La sexualitat és una dimensió molt relacionada amb el nostre benestar i que ens acompanya al llarg de la nostra vida. Per tant, partint d’aquesta definició sembla clar, que qualsevol persona està capacitada per viure i gaudir la seva sexualitat ja sigui a nivell individual o compartida. Els nens o nenes acabats de néixer expressen la seva sexualitat de moltes maneres: necessiten ser tocats, acariciats, sentir la seguretat i el plaer de que els estimin físicament. El contacte físic és fonamental en els primers anys de vida per a créixer segurs i feliços. Ara bé, no existeix un tipus de sexualitat en funció a l’etapa del cicle vital en que ens trobem, no podem parlar de sexualitats diferents si ets un nen, un adult, una persona gran o un discapacitat. La sexualitat és sempre la mateixa inherent a l’ésser humà.

Fins fa poques dècades parlar de sexualitat s’entenia com a equivalent a procreació, tota expressió de sexualitat que pogués sortir d’aquesta relació era considerada tabú, és a dir, s’havia d’ocultar i no es podia parlar. Hi havia molta vergonya, por i desconeixement del propi cos, del plaer de l’eròtica i de les relacions de parella. A l’actualitat, encara arrosseguem la por i la falta de naturalitat per a abordar la sexualitat.

Val a dir que la sexualitat no és el coit exclusivament, ni tampoc s’ha de centrar en els genitals. També implica tendresa, plaer, satisfacció, i comunicació entre les persones. Les necessitats d’afecte i d’intimitat són pròpies de la naturalesa humana. La seva satisfacció contribueix a mantenir l’equilibri psicològic i emocional de la persona.Les relacions sexuals són això, l’oportunitat de vincular-nos d’una manera íntima, física i plaentera entre les persones.

Les necessitats de les persones discapacitades, com les de la resta del món, són de seguretat emocional i autoestima a l’àmbit social. No és menys indispensable la intimitat afectiva i sexual. No obstant, no ho tenen gens fàcil; es troben amb molts obstacles: acostumen a presentar una baixa autoestima el que els converteix en possibles candidats a patir abusos sexuals, tenen problemes d’ habilitats socials i dins de l’entorn familiar se’ls dificulta el tenir parella o accedir a espais que puguin garantir la seva intimitat perquè se’ls considera persones asexuades, mancat de sexualitat i com ja s’ha explicat abans això és una falsa creença.

Per fer front a aquestes barreres és molt important derrocar mites i prejudicis entorn la sexualitat i la discapacitat intel•lectual, això es pot aconseguir com en la resta de la societat, mitjançant educació sexual; que ens ha de permetre estimular la confiança en ell mateixos, proporcionar autonomia, independència, ensenyar a “dir no”, diferenciar emocions, promoure l’auto-respecte, demostrar com establir relacions, etc. Tenint en compte que l’educació sexual també ens serà útil per evitar malalties de transmissió sexual, embarassos no desitjats i per fomentar una autoestima saludable.

L’educació sexual no ha de ser només una assignatura que s’imparteixi a l’escola per part de professionals, si no que també ha de ser un tema que s’abordi amb els tutors o els familiars. L’aprenentatge amb aquest col•lectiu acostuma a ser molt lent, per instaurar un missatge hem de repetir vàries vegades la informació i és recomanable que amb les persones amb la que els joves tenen més confiança tinguin l’opció d’una educació més continuada. Haurem de respectar el seu ritme i ens serà molt útil, esbrinar què és el que saben de cada qüestió (de l’embaràs, dels mètodes anticonceptius, de les relacions de parella, de la resposta sexual, etc.), hem d’intentar afavorir una intimitat, reforçar els èxits, manifestar tot el que fan bé, facilitar que respectin als altres, fixar-nos en les seves possibilitats i no en les seves limitacions, no castigar les manifestacions sexuals si no reconduir-les, i demanar ajuda quan no sapiguem què fer. Els pares, professors, educadors, o tutors, no han de tenir les respostes a totes les preguntes.
Així doncs, les persones amb discapacitat tenen dret a viure la seva sexualitat d’acord amb la seva condició i possibilitats i amb dret també a rebre una adequada informació i formació al respecte. Entre tots podem contribuir a que gaudeixin d’una vida sexual el més satisfactòria possible.


Rocío Rico
Psicòloga especialista en sexologia.
Col.: 12135