El factor Humano de John Carlin

Diari El País, diumenge 18 de gener. A la part central del diari hi ha un suplement literari. L’Antoni Gutiérrez-Rubí em passa per carta les pàgines del diari en el qual apareix el llibre El factor humano de John Carlin, un llibre que, segons em diu, té relació amb una conversa que vam tenir via telefònica.

El llibre explica la situació de Sudàfrica. L’apartheid hi és present. La minoria blanca governa mentre la majoria negra es veu immersa en el mal viure.El dia en què Nelson Mandela fa el seu primer discurs després d’haver estat 27 anys a la presó, Morné du Plessis, el capità de la seleccció nacional de rugby, i protagonista de l’obra, no té clar si fer acte de presència al discurs o no. Finalment hi accedeix. Nelson Mandela vol transformar el país i fer que blancs i negres no tinguin tants conflictes entre si. Ho vol fer amb un eslògan ben clar i contundent, “Un equip, un país”.(L’equip de rugby).

Hi ha diferents accions que Mandela vol portar a terme, però la que explica el resum del llibre, és possiblement la que apel·la més als sentiments. Que els blancs cantin l’himne dels negres. El dels blancs, el Die Stem, que “celebra los triunfos de los bóers cuando avanzaron en sus carreteras hacia el norte en la Gran Marcha de mediados del siglo XIX, durante la que fueron apropiándose de las tierras de los negros por el camino”. I el dels negres, el Nkosi Sikelele que “estava en xhosa, que era la lengua del que, para muchos surafricanos blancos, había sido el enemigo”. “Era duro pedir a esos chicos que cantaran una canción que tenía esas connotaciones”, segons Du Plessis.

Com ho farem, es van preguntar Nelson Mandela i Du Plessis.

Els jugadors intenten aprendre els sons guturals de la llengua en qüestió, el xhosa, i l’acaben aprenent. El més important, és que no només l’aprenen sinó que el senten, i el canten amb el cap ben alt.

“Munnik, (la professora que els ensenya l’himne), estaba a punto de acabar la clase cuando los tres jugadores más grandotes del equipo, Wiese, Strydom y Swart, alzaron la mano: ¿Podían cantar el himno una vez más, ellos tres solos? Dije: ¡Por supuesto! Y empezaron a cantar, como tres niños de coro gigantes, primero en voz baja, subiendo hasta las notas más altas. ¡Lo cantaron de forma tan hermosa! Los demás jugadores se quedaron boquiabiertos. No hubo risas ni bromas. Simplemente los miraron”.[...] Para los tres gigantes, cantar aquella canción tuvo el poder de una epifanía”.

La primera vegada que van cantar l’himne va ser en el partit inaugural contra Austràlia. Van arribar a la final i la van vèncer. Victòria precedida , de nou, per l’himne dels negres cantat per blancs, amb una llengua “que había estado el enemigo”.

En aquesta copa del món de rugby, no només van guanyar en el terreny esportiu, sinó que s’havia fet realitat el somni de Mandela: “Un equipo, un país”.

Queda clar que l’esport és un món que uneix i que serveix per trencar les barreres existents entre diferents individus que han estat separats durant dècades. L’esport serveix com a element cohesionador. Primera conclusió del text. La segona està molt de moda en els darrers mesos a la política. S’han de buscar els punts en comú que ens uneixen i potenciar-los perquè les coses surtin bé; no pas els diferents que ens separen. Hem de buscar els punts en comú que ens portin a trobar les solucions dels problemes i no els punts que encara engreixen més el problema.