ADIF/Renfe: continua el malson

Només ens faltava això: els usuaris i les usuàries del transport ferroviari, víctimes des de fa més de tres anys de la incompetència dels gestors ADIF/Renfe i de l’arrogància de l’anterior ministra de Foment, som tractats a dia d’avui com delinqüents en potència.

En les hores de màxima afluència de viatgers, els interventors i els guàrdies de seguretat organitzen un dispositiu desmesurat ben a prop de les portes automàtiques d’entrada i sortida del recinte ferroviari amb la finalitat d’enxampar sense títol de transport aquells viatgers que no han volgut pagar bitllet ja sigui per insolidaritat i manca de civisme (que n’hi ha!) o perquè han estimat adient resistir-se al pagament com a fórmula de protesta pel maltractament a què estem sotmesos diàriament. De tant en tant, fins i tot, s’hi suma alguna parella dels Mossos d’Esquadra a l’escena. Els hi seré sincer: no acostumen a carregar indiscriminadament envers la multitud... Aquest no és el cas!. El panorama s’enterboleix encara més coincidint amb les hores de màxima aglomeració de viatgers, en què la multitud s’arreplega per voler entrar o sortir del recinte de l’estació originant cues momentànies i embussos innecessaris. És just aleshores quan acostumo a recordar el títol d’un llibre extraordinari sobre els camps de concentració espanyols durant el franquisme: “Una immensa presó”. Permeteu-me, si de cas, el sarcasme d’assimilar aquesta mentalitat “concentracionària” als gestors de ADIF/Renfe a l’hora de perpetuar aquesta rèmora del passat cada matí sense procurar cap solució raonable.

No els hi ho negaré. Sóc un ciutadà diligent. I tanmateix estúpid: mensualment, introdueixo a les màquines expenedores de bitllets el meu NIF que em fa titular unipersonal d’un abonament de quatre zones al preu de 65.50 euros. O dit d’una altra manera: em deixo estafar, no sense perplexitat, per una colla de lladres que augmenten recurrentment a principis de gener la tarifa ferroviària a canvi d’oferir-nos un servei desastrós i, molt freqüentment, gairebé inexistent.

Malgrat que les pàgines de la premsa no n’hi vagin plenes i els tertulians de professió no se’n facin ressò i tractin cada nou incident ferroviari com una conyeta més atribuïble a l’anterior ministra Magdalena Álvarez, el cert és que les “afectacions” al sistema ferroviari de Rodalies persisteixen com el degoteig d’una gota malaia: un matí serà l’avaria d’un tren; una tarda serà una errada informàtica a l’estació de Sants; una nit, la renovació del cablejat o de les catenàries a les vies. I per si encara fos poc, les obres de construcció de la línia d’Alta Velocitat al sector Sagrera/Besòs o l’adequació de les andanes i la instal•lació d’ascensors de les estacions del Baix Llobregat han provocat la modificació d’alguns itineraris i han alentit un cop més la velocitat dels combois. Cada explicació, quan n’hi ha, és normalment improvisada per la megafonia a les estacions i dins dels trens gairebé sempre en un castellà atrabiliari: no fa gaire un amic m’explicava com, en recriminar en català al personal de Renfe tanta diligència recaptatòria en contrast amb el nivell de despreocupació imperant per solucionar els constants desgavells per part dels mateixos individus, un d’aquests li va respondre “Aún tienes suerte de que no te entiendo...”. Renfe és això: i l’Estat Espanyol, també.

Vivim, pel que fa a infraestructures, en el pitjor dels Estats de la Unió Europea. N’estic ben segur. Som víctimes de l’Espanya dels prodigis, que persisteix en l’estratègia d’oferir quatre molles de pa a una classe política, la catalana, ofegada en la mediocritat i superada per les circumstàncies. Cal fer present en aquest país de desmemoriats quin és el paperot dels vint-i-cinc diputats socialistes a Madrid, que voten lleis per a després transgredir-les sense complexos; que intenten passar per la capital de l’Estat de puntetes i sense enfangar-se gaire, tornant cada setmana a casa amb les mans buides i la lliçó ben apresa. No m’és gens estranya, a aquestes alçades, aquesta política descafeïnada patentada pel socialisme català, especialista a prodigar-se amb gestos patètics que volen disfressar una mentalitat sucursalista sense cap projecte de futur. Quanta mediocritat! (I quina vergonya).