El hàmster, el gos i altre fauna urbana

El hàmster.

Després que a final de curs, els nens ens haguessin portat una quantitat indecent d’excel·lents i notables, tenint en compte que jo amb conformava amb sufis justets, els hi devíem una mena de recompensa. Doncs ja ha arribat: hem comprat un dúplex a la rambla de Vilanova.

El dúplex té un únic habitant i li diem Bart, ell encara no ho deu saber per què no ens fa gaire cas, més aviat gens. Té quatre potes i un graciós bigotet. A la primera mitja hora de portar-lo per la rambla sota l’admiració de tots els nens que passaven pel costat, jo ja l’hagués portat a les urgències veterinàries, després que caigués d’esquena del sostre del dúplex fins a la planta baixa, però sembla que deu formar part de la gràcia que li fa als nens.

Li varem presentar tota la família, el que vol dir sotmetre’l a una mena de tortura important, qui més qui menys el va potinejar, fins al punt que avui gairebé ni ha sortit de la seva habitació. Veurem com són els propers dies i com resisteix les dures proves de resistència i subsistència a que el sotmeten els nens.

El gos.

En un altre ordre de coses, ja coneixia que hi ha dos tipus d’amos de gossos: els responsables i els irresponsables. D’aquests darrers en tenia coneixement quan, ja fa uns quants anys vaig preguntar quantes sancions s’havien imposat a propietaris de gossos per no recollir les caquetes del carrer, i em van contestar que cap, i que els propietaris dels gossos que no recullen les caquetes solen ser agressius. Doncs avui, ho hem pogut comprovar: mentre carregava la família al cotxe a la porta del garatge, un gos s’ha aturat a la porta i ha deixat anar una reguerada que ha inundat tota la acera (per a mi que el gos deuria tenir incontinència urinària i se li ha arreglat de cop) sota la impertèrrita mirada de l’amo que almenys el duia lligat, encara que després m’ha quedat el dubte de si era el gos, el que duia lligat l’amo.

Se m’ha acudit cridar-li l’atenció sobre la merderada que havia deixat el gos, i una mica més i ens mossega, no el gos, l’amo. Bàsicament m’ha etzibat que si no m’agradaven els pixums del gos, agafés un cubell i un motxo i ho netegés jo, o que si no m’agraden els gossos me n’anés a viure a la muntanya, i que quina culpa tenia ell si el gos havia triat la porta del meu garatge. Davant la incredulitat del que anava sentint, ell mateix m’ha desafiat que li digués a la policia local que en aquell mateix moment passava per allà. Fent malabarismes amb els peus per no mullar-me, allà l’he deixat, amb la policia identificant-lo a ell i al gos.

Altre fauna urbana.

Dit sigui amb tots els respectes. Dinant a una terrassa del passeig marítim de Vilanova, hem tingut la oportunitat que ens oferissin tota mena d’articles d’aquells presents a les zones turístiques més preuades del món: dos venedors de rellotges de luxe, falsos, es clar; tres venedors de diferents orígens i nacionalitats, de música i vídeos, amb les darreres estrenes a la mà; una cantautora amb guitarra a la mà que no agradava gens el meu fill petit; un acordeonista que tenia pressa per canviar de terrassa, deuríem fer cara de donar poques propines; “el paki de les roses” conegut a tots els restaurants de Vilanova, per la capacitat que té de passar per tots ells, migdia i nit, i que fins i tot, té un grup d’admiradors al facebook, i finalment una senegalesa carregada de bijuteria variada, exòtica i estiuenca.

Poc m’hagués imaginat que un dinar a una terrassa de Vilanova, pogués anar tant carregat de distracció, exotisme i oportunitats per tots aquells que intenten fer l’agost, ja al juliol.

Que tingueu una bona setmana.