La cantarella del grup propi

Ja sé que no està bé parlar dels problemes interns dels altres, però és que d’aquests problemes interns se’n fan dia sí, dia també qüestió d’estat, i al final no n’hi ha per tant. Es tracta simplement de decidir si es vol mantenir un discurs coherent a tota Espanya o no; encara que també es podria tractar de no decidir rés, com fan des de fa 30 anys.

Evidentment que mantenir un discurs coherent pot significar a vegades haver d’empassar-se “sapos” (és que granotes no hi queda bé), pot significar explicar les coses amb un tacte, que no tacticisme, per no ser malinterpretat ací o allà, i per no ser crivellat a crítiques ací i allà. Però al final mantenir la coherència i la unitat del discurs acaba sent més fàcil per tothom, tant per explicar com per entendre. Això sí, t’entendran els que et vulguin entendre, els que no, no ho faran ni amb unitat de discurs, ni dient una cosa aquí i una altre allà.

També és factible mantenir un discurs diferent a Catalunya i a la resta d’Espanya, o ja posats a cada comunitat. Per què no hauria de tenir el mateix dret el PSOE d’Andalucia, ara que sembla que li van maldades, a tenir un grup propi al Congrés? En el fons és el que a mi m’agradaria ja que el PSOE molt probablement deixaria de tenir majories, ni simples, al Congrés, i a més, la manca de coherència del discurs tindria un efecte bumerang, a més del propi de la fragmentació del grup.

Finalment també és factible no decidir rés, que probablement és el que millor resultat dona. Quan va bé, va bé, i quan no, es torna a obrir el debat sobre el grup propi al Congrés i així maregen la perdiu. Al final masses vegades els polítics acabem perdent el temps preocupats pels nostres problemes, en lloc de pensar en els problemes dels ciutadans, que no són pocs. Us prego que em disculpeu, per què avui, també ho he fet jo.