Els indignats no hi són a les places

Potser els indignats de veritat són tots aquells que volen treballar i no troben feina, i que no estan a les places.

Potser els indignats de veritat són tots aquells que han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca, i que no estan a les places.

Potser els indignats són els joves estudiants o llicenciats que no troben la feina que voldrien per a realitzar-se com a persones.

Potser els indignats ja son tots aquells que des dels seus establiments comercials han de continuar aguantant els “indignats acampats”.

Potser els indignats de veritat, són fins i tot, els nens i nenes que cada cap de setmana juguen a les places i ara no ho poden fer per que hi ha altres “indignats”.

Tot i que no entenc les reivindicacions d’aquesta “democràcia real” que sembla que demanen, i no les entenc per que no sé si les assemblees encara les han acordat o no, segur que hi ha motius per estar indignat, però tinc la rabiosa sensació que els indignats de veritat no estan a les places.

Democràcia real és aquell exercici que vam poder exercir el dia 22, i podrem continuar exercint a les properes eleccions.

Democràcia real és poder votar una força política i si ho fan malament a les properes eleccions votar-ne una altre.

Democràcia real és que si un guanya les eleccions per què el poble l’ha votat majoritàriament pugui governar.

Democràcia real és aquella a la que només participa el 55% de la població a Catalunya, el 66% a Espanya (potser algun dia ens haurem de preguntar el perquè d’aquesta diferència tant abismal), davant les probablement molt multitudinàries assemblees d’”indignats”.

Això no vol dir que sigui imprescindible “netejar” les places d’”indignats”, potser ens hauríem de plantejar participar massivament a les assemblees per acabar amb tot això, després de tot sempre és una opció, a no ser clar, que per poder-hi votar calgui acreditar un mínim currículum d’acampada i/o de dilatada experiència de protesta social.

Aquest article ha estat publicat a e-noticies.