Febre Larsson i Grip A (N1H1)

Primer van ser els llibres El Codi de Vinci, o Àngels i Dimonis, de Dan Brown; després L’Ombra del Vent, de Carlos Ruiz Zafón, més tard L’església del Mar, de Ildefonso Falcones; i ara és el moment de l’eclosió comercial de la trilogia policíaca de l’escriptor i periodista suec Stieg Larsson, autor dels volums Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de benzina, i La reina al palau dels corrents d’aire. El cas de l’èxit d’aquest autor nòrdic no deixa de ser paradoxal: mentre que els tres anteriors autors, i d’altres que me’n oblido, han obtingut un èxit comercial sense precedents i s’han emplenat les butxaques abastament fent de l’esoterisme i del misteri un gènere específic de difusió i repercussió mediàtica massiva; Stieg Larsson ha estat elogiat per crítica i públic a títol pòstum, atès que va morir el novembre de 2004 sense que la seva escriptura (sembla que) febril i de llarg recorregut hagués estat descoberta pel gran públic.


Ens encanta comprovar que, més enllà del tòpic, els homes i dones d’aquest racó de món continuen llegint tota classe de llibres en diferents formats. Segurament hauran canviat alguns hàbits, i allò que abans era una lectura relaxada i ociosa ara és un xic més quotidiana i ritual. Fins i tot, diria que el mètode de lectura actual és en certa manera urgent i bulímic. No obstant això, el transport públic sembla encara avui dia una gran biblioteca universal i els títols literaris continuen essent variats i, de vegades, també sorprenents: no fa gaires setmanes, dues dones llegien a primera hora del dia i (diria que) en dejú La Princesa de Babilònia, de Voltaire, i El Banquet, Fedó, Fedre, de Plató... Una alineació de lectures totalment desinhibida, i tan insòlita com l’alineació dels planetes! La realitat, però, toca de peus a terra, és força menys transcendent i tendeix perillosament a l’homogeneïtzació; no ens estarem d’emfatitzar “perillosament” perquè comprovar com fins a mitja dotzena de persones en un vagó de metro llegeixen les mateixes pàgines d’un llibre ens hauria de generar una certa inquietud. Desconeixem si el màrqueting editorial consistirà en estalviar un pressupost ingent en campanyes publicitàries permetent que siguin els mateixos lectors qui siguin els veritables protagonistes de les promocions, a còpia de recomanacions “boca a orella” o exhibint al carrer poderosos volums d’una mateixa lectura. I no arribem a comprendre encara com s’origina aquest miracle de la multiplicació literària i comercial dels pans i els peixos!


La febre Millenium d’Stieg Larsson que inunda les llibreries i els grans magatzems està compartint espai i temps amb l’extensió de la pandèmia de la grip A (H1N1). Fins i tot ambdós aspectes han assolit ja la categoria de fenòmens socials de primera magnitud amb característiques paral·leles i un mateix denominador comú, és a dir, que les pàgines de Larsson i els efectes de la grip A sobre l’individu s’han estès ràpidament a escala planetària (si més no, els brots de grip: ben segurament, les piles de novel·les de Larsson només s’hauran distribuït pel món capitalista occidental); igualment, les conseqüències de la pandèmia viral recauen sobre individus de diferents edats i condicions, fet que també ha estat un factor característic de la lectura d’aquesta trilogia literària. Per si fóra poc, durant els propers mesos podrem comprovar que la literatura i la malaltia conviuran en un mateix espai: no serà difícil, aleshores, veure les primeres mascaretes de persones enfebrades o en quarantena llegint els inesgotables volums de l’autor suec mentre comparteixen l’atmosfera subterrània dels vagons de metro amb d’altres lectors no contagiats per la pandèmia i alhora atrapats per la moda literària del moment, sigui Larsson o el proper autor d’èxit d’una novel·la que segresti el temps d’un sector prou considerable de lectors potencials. Ara per ara, ens hauríem de preguntar què ens genera més desconfiança...