Ni estatuts ni constitució: Independència Països Catalans

L’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, tornem a recordar la caiguda de la ciutat de Barcelona davant de les tropes espanyoles i franceses i, per tant, la pèrdua de les llibertats nacionals del nostre poble resumides en l’aplicació del Decret de Nova Planta de Felip V. A banda, però, enguany també hem recordat l’entrada de les tropes feixistes del general Franco, ara fa 70 anys. Des de la CUP de Vilanova vàrem recordar els soldats republicans caiguts en combat i enterrats a la fossa comuna del nostre cementiri, amb un homenatge davant mateix de la fossa, el dia 21 de gener d’enguany. Però encara hi hem d'afegir una tercera efemèride: els 75 anys de la proclamació de la República Catalana el 5 d’octubre de 1934, quan des del balcó de l’Ajuntament les forces democràtiques i obreres de la nostra vila hissaren la senyera estelada i banderes roges, avançant-se un dia a la proclamació de la República Catalana per Lluís Companys des de Barcelona, el 6 d’octubre.

Per a les forces polítiques que, com la CUP, entenen els Països Catalans com la seva nació, l’Onze de Setembre és una data indicada per fer balanç de la situació del nostre poble en el camí cap a la consecució de les seves llibertats plenes, 300 anys després de l’ocupació borbònica i 70 anys després de l’ocupació feixista. Diuen els espanyols que, a partir de la redacció dels nous estatuts d’autonomia de Catalunya, d’Andalusia, del País Valencià i altres comunitats autònomes, Espanya està vivint, de la mà del “talante” de Zapatero, una segona Transició. Per als catalans, però, aquesta segona Transició no ens és favorable ni de lluny. Amb ella, Espanya està reconquerint el poc terreny perdut en la Transició, quan les lluites democràtiques a Catalunya forçaren la concessió d’uns drets socials i nacionals que els demòcrates espanyols només van concedir molt a contracor. El tancament de les emissions de TV3 a les Illes i al País Valencià, des de fa un any i sense pistes de solucionar-se, n’és tan sols una mostra simbòlica. El ridícul espectacle lliurat pels partits catalans entorn de l’Estatut i del finançament són el moll de l’os de la reconquesta espanyola sobre les voluntats creixents del nostre país d’assolir les plenes llibertats nacionals com a poble.

Cal que ens fixem, enguany especialment, en l’evolució de la situació al País Basc, veritable termòmetre dels límits de la democràcia espanyola. Un govern PSOE-PP, suposadament contra natura però a la pràctica una entesa d'allò més natural que, talment com al Bienni Negre, es dedica a anul•lar l’obra legislativa anterior i a perseguir, empresonar i clausurar tota dissidència del poble basc. L’anul•lació del currículum basc, la prohibició de totes les manifestacions convocades per l’esquerra independentista -o per presumptes amics de l’esquerra independentista-, la clausura de bars i tabernes amb l’excusa d’exhibir fotos de presos i cartells demanant-ne l’amnistia (recordeu-ho: demanar l’amnistia està castigat amb presó!)… No podem enganyar-nos pensant que la situació política al País Basc és fruit de l’aplicació de la justicia universal sobre una banda de delinqüents: al País Basc, com als Països Catalans, l’Estat Espanyol està desplegant la seva vertadera naturalesa, la de força ocupant, esclafant tota expressió crítica amb el règim de la Segona Transició.

A Catalunya, aviat es tancarà l’etapa del nou estatut i el nou finançament, que fou inaugurada amb la constitució del govern tripartit d’esquerres. L’etapa es tancarà amb una sentència del Tribunal Constitucional que interpretarà a la baixa l’escarransit nou Estatut, i amb la comprovació que el patètic espectacle ofert per Esquerra Republicana i els seus socis de govern en la negociació del nou finançament ha estat en va. Finalment, algú es creu que totes les comunitats autònomes guanyin? Mentrestant, el poble viu immers en una crisi econòmica del capitalisme que assoleix taxes d’atur difícilment justificables i empobreix cada dia més la vida de centenars de milers de catalans i catalanes. En aquesta situació, hem de ser més conscients que mai que la culpa és del capitalisme financer, dels bancs i caixes que són els únics que no tenen pèrdues, ans al contrari, que sumen beneficis milionaris en temps de crisi. Però també hem de ser conscients que el principal error és nostre, del poble, que permetem que ens governin unes institucions que, a més de ser febles i ridícules en el cas de les comunitats autonòmes catalanes, són eines incapaces de plantar cara als problemes econòmics de la nostra societat. Són incapaces per manca de voluntat política dels partits que les governen, però són incapaces també perquè són eines pensades per a gestionar els problemes de la societat, no per a resoldre’ls. Ho hem vist en el Pla Zapatero, o Fons Estatal d’Inversions Locals, operació del govern espanyol per refinançar les empreses constructores, deixant ben clar que enfront de la necessitat, els governs autònoms no són res més que administracions delegades del poder central. I deixant ben clar que el govern, que l’Estat, hi és per refinançar el gran capital quan deixa de guanyar milions, com quan ha entregat fins a 30.000 milions d’euros des de l'any passat a les entitats bancàries. Sense rebut. Per la seva banda, el govern tripartit de la Generalitat ha deixat ben clara la seva manifesta incapacitat per fallar els Expedients de Regulació d’Ocupació a favor de
les classes treballadores. O per començar el curs amb els mestres i professors necessaris.

Davant d’aquesta situació de fallida del sistema autònomic i de fallida de l’economia de l’especulació, des de la CUP només ens queda refermar-nos en la nostra opció política, la independència i el socialisme, i ser més conscients que mai que no serà a través de les institucions autonòmiques, ni dels partits polítics que les sustenten, que el poble català podrà assolir majors quotes de llibertat, igualtat i benestar, sinó a través de la mobilització de la societat, en la justa reclamació d’unes institucions pròpies que siguin instruments al servei del poble per a la legitima aspiració del nostre ple autogovern i la capacitat i potestat d’exercir el dret a decidir sobre el nostre futur com a poble. Dret a decidir sobre el sistema econòmic que volem. Dret a decidir sobre el model de desenvolupament que volem. Dret a decidir, en definitiva, si volem o no ser un poble lliure.

Conscients que aquest dret és, per principis, contrari a l'existència de l'Estat Espanyol, si tenim en compte que aquest el nega, el prohibeix i el persegueix, des de la CUP ens refermem en la convicció que només un poble organitzat i mobilitzat serà capaç d'assolir la llibertat. Sense partits que pactin finançaments ridículs o estatuts de la vergonya. Sense Departaments de Treball que avalin el desmantellament de milers de llocs de treball i es declarin inrresponsables i incompetents enfront d’un 20% d'atur. Sense Parlaments autonòmics que no saben, ni poden, ni volen fer respectar ni tan sols les seves pròpies decisions. En aquest escenari, només el poble té la força necessària per transformar la realitat.