Fem Vinagre?

La preocupació no ens ve d’ara: ja fa temps –segles!– que a còpia a trobades casuals pels carrers, de correus electrònics d’anada i de tornada, o de cites del tot públiques a les cafeteries i bars de la ciutat, que alguns vilanovins i vilanovines xerren sense censures i amb bona dosi de mala llet de tot allò que els envolta. Fins i tot, se n’ha adoptat un verb a l’imaginari col•lectiu de la ciutat: vinagrejar. O fer vinagre. De fet, desconeixem si l’expressió és una adopció que hem fet nostra per a major fortuna dels convilatans i convilatanes que la practiquem diàriament, o si la frase feta és genuïnament vilanovina. El fet, però, s’ha de reiterar sense renúncies: gran part dels polítics, funcionaris, periodistes, intel•lectuals, comerciants, estudiants, membres del teixit associatiu i un ampli etcètera d’agents socials fan de la conxorxa un mecanisme per justificar o qüestionar la manera de fer dels poders fàctics locals.

El més interessant de tot, però, és escoltar de prop la veu, l’opinió i la crítica d’aquells que són bons coneixedors dels afers públics, i no tan públics, de Vilanova i la Geltrú; són homes i dones que, en alguns casos, disposen d’algun lloc destacat des del qual poden emetre les seves disquisicions i tenen agendes telefòniques inacabables així com accés directe a informacions suculentes (entengui’s la suculència que pot satisfer l’esperit en conèixer una informació surrealista –per ridícula– o alarmant –per escandalosa–). Uns altres individus, al mateix temps, gaudeixen de la seva posició en segona línia i mig amagats, movent els fils amb discreció allà on volen amb l’objectiu de beneficiar-se’n amb posterioritat i al preu que sigui. Aquests últims, no cal negar-ho, poden tenir moltes influències, i amples quotes de poder i decisió. Per aquest motiu, no poden afirmar segons quines coses públicament, i s’estimen més nedar i guardar la roba mentre cerquen l’oportunitat i els interlocutors adients per escampar les seves digressions enverinades.

I finalment, existeix també un tercer perfil de conspiradors que habitualment, per renúncia expressa o per no ser prou coneguts als escenaris de la vida pública vilanovina, són generadors de comentaris crítics i encertats, bastant elaborats des d’un punt de vista intel•lectual i suficientment suggestius per amanir amb més o menys sarcasme la quotidianitat vilanovina. No paguen cap tipus de peatge ideològic, i com que no disposen d’una tribuna setmanal a la premsa escrita, ni apareixen a la tertúlia matinal de Canal Blau, la fan petar sense gaires pretensions a l’hora del cafè, o s’entretenen de vegades inserint comentaris ben originals i lluminosos al Vilanova Digital. De vegades, aquests missatges són d’una concreció rellevant, i poden fins i tot obrir els ulls a qui no vol veure l’evidència: de fet, una pregunta maliciosa i salpebrada conté més informació que el cos insignificant de qualsevol notícia.

Sense ànims de pontificar o d’obrir cap polèmica: seria interessant que aquests conspiradors i conspiradores que acabem de referir disposessin de canals i plataformes des de les quals expressar-se. La ciutat en sortiria beneficiada: al cap i a la fi, no ens podem permetre que la vila, a més de ciutat dormitori, s’esdevingui també un desert en el camp de les idees. Havent llegit alguns articulistes il•lustres, i després d’escoltar recurrentment veus prou consolidades de la nostra ciutat, podem comprovar que en molts casos l’elaboració crítica dels discursos brilla per la seva absència. Sobren egolatries i recursos descriptius insípids, i trobem a faltar més expectatives: que algunes elucubracions inicialment vinagreres prenguin un cos més sòlid per tal de ser exposades públicament i amb seriositat. Més d’un no se’n sabria avenir i començaria a tremolar. No sabem el que tenim!.