Qui desprestigia els Premis Eugeni Molero?

El greuge no ve d’ara, i sobta que el sentiment d’indiferència envers la convocatòria anual s’hagi accentuat encara més en una edició en què es pretenia fer un esment especial d’Eugeni Molero, coincidint amb el 25è aniversari del traspàs de qui fou redactor de les publicacions “Canigó”, “Presència”, crític sardanista o impulsor del “Setmanari de Vilanova i la Geltrú”.

A propòsit de l’efemèride, i amb la finalitat de ressenyar la trajectòria periodística i cultural d’Eugeni Molero, el Consell Comarcal del Garraf ha editat un opuscle elaborat per la periodista vilanovina Laura Marin, introduït per Francesc Escribano, amb entrevistes a familiars, companys de professió i amics com, entre d’altres, Montserrat Olivella, Francesc Xavier Puig Rovira, Oriol Pi de Cabanyes i Sixte Moral. La intenció de glossar la figura d’Eugeni Molero amb l’edició d’un opuscle d’homenatge és del tot elogiosa, i cal remarcar-ho. Però,d’igual manera, hem de subratllar que en el moment de presentar la publicació ni el president del Consell Comarcal, Josep Antoni Blanco, ni el conseller delegat de l’àrea de cultura, patrimoni i promoció econòmica, Gabriel Serrano, no van estar a l’alçada dels seus càrrecs i van obviar fer esment i agraïment a l’autora de l’opuscle.

Més enllà d’aquest primer detall mancat d’elegància, moltes celebracions protocol·làries son organitzades a consciència per engrandir l’egolatria i la glòria dels càrrecs electes, sempre disposats a tallar una cinta o fer un discurset carregat de bones intencions per complaure l’auditori. En aquest cas, però, la improvisació i la incompetència van deixar palès que, en el moment del lliurament dels premis de periodisme, Gabriel Serrano desconeixia la personalitat i la rellevància d’Eugeni Molero en no saber reconèixer els mèrits del periodista homenatjat i perdre’s en el seu propi discurs. Podríem afirmar, fins i tot, que de tant en tant ens podem sentir complaguts en veure com actuen els polítics sense vernís passant-s’ho malament: potser sí que seran tecnòcrates i gestors efectius, però sense disposar de prou solvència intel·lectual o curiositat immanent per endinsar-se en el coneixement i el llegat de referents culturals de la transcendència d’Eugeni Molero.

Els premiats de la present edició van ser “Sitges: històries d’una illa d’ultramar”, d’autors diversos (Premi Periodisme Imprès/Digital); “Leonora Milà. Música Integral”, de Bernat Deltell i Milà (Premi Periodisme Televisiu); “La llarga agonia de la plata”, de Javi Polinario i Montesinos (Premi de Periodisme Radiofònic); i “La platja de Ribes Roges després de la revetlla de Sant Joan”, de Carles Castro i Ramos. Tots ells van rebre els respectius premis en una cerimònia totalment deslluïda, sense posada en escena, indigna d’un premi que hauria de ser de referència, àmpliament difós i reconegut més enllà de les fronteres comarcals.

Un esment diferent mereix l’apartat de recerca, que premia investigacions inèdites sobre aspectes socials, històrics o culturals de la comarca del Garraf: dissortadament, l’escassetat de beques i/o premis d’investigació convocats a la nostra comarca per institucions públiques o privades és un fet fàcilment constatable. En aquest sentit, el premi Eugeni Molero de recerca està dotat amb 2.500 euros i la publicació del treball d’investigació premiat. És tracta, doncs, d’un guardó força decent i generós: llàstima que, per tercer any consecutiu, el premi hagi estat declarat desert. Segurament, a l’hora de cercar explicacions, també hauríem de fer autocrítica les persones que, amb més o menys sort, ens dediquem a fer recerca des de l’àmbit humanístic o científic. Entre tots i totes hauríem de fer l’esforç; posar el nostre gra de sorra a l’hora de prestigiar un premi i, de retruc, contribuir a l’enriquiment de la nostra cultura i coneixement. Aquesta seria la millor manera d’homenatjar Eugeni Molero i d’oferir motius prou contundents per evitar que, per desídia d’uns i estultícia d’altres, els premi de recerca acabés desapareixent de la convocatòria anual d’aquests guardons.