Feixistes d’ahir, feixistes d’avui

Fa algunes setmanes que vaig acabar de llegir la biografia professional d’un periodista, “Xavier Vinader i Sánchez. Periodisme i compromís”, escrita per Jaume Busqué i Barceló (Editorial Afers, 2009) a partir del material documental que el periodista va cedir al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la Universitat de Barcelona, ubicat al Pavelló de la República. Xavier Vinader (Sabadell, 1947) ha estat, entre d’altres mitjans, corresponsal de “La Vanguardia” i de “Mundo Diario”, i redactor de les publicacions “Por Favor”, “Interviu” i “Arreu”. Com a reporter va cobrir la guerra a l’Afganistan o la Revolució dels Clavells a Portugal. Actualment, Xavier Vinader és col·laborador de COM Ràdio i del setmanari “El Temps” i imparteix la docència a l’Escola de Policia de Catalunya i a la Universitat Ramon Llull.

Tres van ser els eixos principals de l’activitat periodística de Xavier Vinader durant les dècades dels setanta i vuitanta, aquells que més el van prestigiar i pels quals va acabar pagant un bon preu en forma de censures i represàlies, posant fins i tot els peus a la presó: la presència d’oficials de l’Alemanya nazi vivint feliçment els seus últims anys de vida a les platges del litoral mediterrani amb total connivència per part de l’Espanya franquista; les trames de les diverses organitzacions d’extrema dreta que, passats els anys de la dictadura, van incrementar l’estratègia de la tensió amb l’objectiu de desestabilitzar les estructures d’un Estat que pretenia ser democràtic, i la guerra bruta contra ETA per part d’elements parapolicials emanats del protofranquisme.

Llegint unes pàgines del llibre en què es denunciava la presència d’activistes italians a l’Espanya dels setanta i la connexió amb coneguts membres de la ultradreta, i aproximant la lectura a l’actualitat dels nostres dies, podem arribar a concloure que l’Estat espanyol encara posseeix rèmores que l’hipotequen amb el passat i que cap dels tres poders no ha volgut solucionar un problema que a tots se’ns hauria d’indigestar: l’existència de partits polítics d’extrema dreta d’ideologia racista i xenòfoba. Hom pensarà que la incidència d’aquests grupuscles és escassa i més aviat folklòrica. Potser que sigui així, diríem, si no fos perquè l’entorn d’aquests grups ha lluït estètica neonazi, ha estat molt associat a la delinqüència i ha causat el terror amb violència en alguns moments de la nostra història recent. No obstant això, com a ciutadans d’un Estat teòricament democràtic també ens hauríem de sentir incòmodes a l’hora de comprovar com Plataforma per Catalunya ha aconseguit representació municipal a municipis com Vic o El Vendrell, o en constatar com alguns mitjans de comunicació casposos i reaccionaris, que van obtenir freqüències televisives quan José Maria Aznar era el president del govern espanyol, complementen aquests discursos permetent la “barra lliure” per a que qualsevol miserable mostri els seus odis i fòbies a tota persona o moviment que no sigui xenòfob o masclista, i no es senti catòlic o espanyol.

Molts parlamentaris i parlamentàries del Partit Popular, Partit Socialista Obrer Espanyol, Convergència i Unió, Coalició Canària i el Partit Andalusista haurien de reconèixer d’una vegada per totes que la Llei de Partits aprovada l’estiu de 2002 per –cito literalment– impedir que un partit polític pogués, de forma reiterada i greu, atemptar contra el règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia, o donar suport políticament a la violència i a les activitats de les bandes terroristes, servís únicament i exclusiva per bandejar l’esquerra abertzale del mapa polític.

Mentrestant, passejant aquests dies per la nostra ciutat, hem pogut trobar en algunes parets, faroles o parades d’autobusos adhesius del grup ultradretà “España 2000” amb el lema “En las ayudas sociales y en empleo, Los Españoles Primero”. Algunes persones amb provat de treure’ls amb tota la bona voluntat del món. Més d’un n’hauria d’aprendre!. Però els adhesius són resistents de ser eliminats, tan resistents com el sistema democràtic espanyol, hipòcrita i displicent, ancorat i immobilista, i poc preocupat en posar fil a l’agulla per acabar amb tanta femta feixista.