Trona de reis, tron de tirans

Sé que veus crítiques diran que no és propi d’una dona tenir l’opinió que tinc, i potser fins i tot tenen raó, però de tots els arguments que he sentit o llegit no n’hi ha hagut cap que em fes canviar de parer.

Tota la lluita de les dones per aconseguir bones posicions i salaris, per tirar endavant les famílies modernes, per tenir els drets i les obligacions dels homes ha estat molt bona per nosaltres, les dones. Ara bé, tot i que s’ha avançat enormement en molts aspectes, penso que dos dels detriments més grans han estat la família i l’educació dels nostres fills.

No ha estat fàcil avançar per assolir grans canvis, però em dóna la sensació que ningú no va pensar en com substituir les hores que la mare passava amb els fills. I dic la mare perquè acostumava a ser la mare, no perquè pensi que ella té més importància que qualsevol altre adult de la família.

Els horaris partits en què es basen bona part de les empreses i els horaris escolars no ajuden a l’organització familiar, els nens han de passar moltes hores a l’escola, masses. A vegades més que no pas els pares treballant... Els qui els recollim no som, moltes vegades, ni el pare ni la mare i quan arribem a casa, estem tan cansats que no tenim ganes de barallar-nos per si es menja xocolata abans d’anar a dormir o per contrarestar crits i plors que reclamen veure més televisió.

Als Estats Units els horaris laborals són continus i hi ha moltes feines que ofereixen contractes de mitja jornada, o per hores. Així cada dia a partir de les 17h la família es pot reunir, sopar, xerrar i riure o plorar.

Al Brasil la solució ha estat ben diferent, les dones que volen treballar tenen a casa una babá, és a dir una cangur 24 hores. A més, com que no poden estar masses hores a casa, també tenen una empregada que fa les feines de la casa cada dia, des de planxar o netejar, fins a preparar la bossa dels nens o cuinar. Però l’empregada es mereix un altre escrit...

El cap de setmana passat estava en un restaurant, a la capital del Paraná, Curitiba, al Brasil. El nen de la taula del costat, d’uns 6 o 7 anys, diu “água” i un dels adults, deixant la seva conversa, posa aigua al got del menut. “Mais”, un altre tros de pizza li apareix al plat. Quan s’aixeca sense acabar-lo li demanen que s’ho mengi, la resposta és “não”; i marxa a jugar a la terrassa amb uns altres nens.

Sé que és un exemple molt concret i que no tots els nens són iguals (per sort!), però sens dubte, no és el tipus de relació que vull que els meus fills tinguin amb el seu entorn. Semblava ben bé que els adults de la taula eren esclaus a les paraules del menino brasileiro...

Arreu del món, els nens ja no són més els reis de la casa, són els nostres tirans... Les trones, se’ls quedaran petites?