'A Copa do Mundo' se m’encomana

Les escoles ja estan enviant a casa si hi haurà classe o no els dies dels partits, els metges particulars tanquen la consulta, els negocis informen de quins horaris estaran oberts, alguns tanquen el dia sencer, d’altres tanquen les hores del matx, d’altres potser no tancaran... Internament, les fàbriques paren els torns de producció (que no es para ni per Nadal!!) i s’acondicionen sales amb pantalles gegants perquè els treballadors puguin veure els partits. Fins i tot algunes fan sortejos, reparteixen banderes, begudes (que jo sàpiga no alcohòliques) i crispetes. N’hi ha d’altres, que mitja hora abans del partit envien la gent cap a casa, i fins demà. És un esdeveniment festiu a nivell nacional.

A les cantonades et venen banderes, pilotes, paraigües, collarets, tot amb la bandera. Als súpers, als balcons, els concessionaris de cotxes, tot està de color groc i verd. Se senten botzines i xiulets escalfant motors. Em sembla que em serà difícil no deixar-me portar per l’eufòria i crec que celebraré cadascun dels gols de la selecció...

Ara bé, tota aquesta alegria està despertant en mi un punt de tristesa... Intentaré explicar-la... Per la meva educació, tot al meu voltant i les meves experiències abans de començar a viatjar, no sento cap simpatia per la selecció espanyola, que no és el mateix que antipatia. I ara penso, coi! El meu país està representat en aquesta copa del món, essent (com sempre abans de començar el campionat) una de les favorites i jo mai no he viscut amb la implicació ni la motivació que estic vivint aquí. Se’m fa difícil explicar-ho de manera que s’interpreti com penso... Per què quan veig l’escut a la bandera espanyola sento un punt d’indiferència? Per què fins que no he conegut l’estranger no m’he adonat que sí sóc espanyola, que puc defensar els colors de La Roja igual que ho feia de Les Seleccions Catalanes? Ha estat el viatjar, o també hagués arribat a la mateixa conclusió estant a Vilanova?

Al Brasil, l’ambient general t’impregna de festa i t’encomana... et dóna ganes d’animar la selecció. I aquesta sensació no l’he tinguda mai vivint a Vilanova i la Geltrú. Em sap greu no tenir la selecció que em desperta més passió al campionat, la catalana, però encara em sap més greu tenir-ne una que em representa i no sentir-m’hi representada.

Sempre he dit que si per alguna cosa no m’agrada el futbol al nostre país és perquè s’usa per fer política. I per això vull deixar ben clar que aquí no parlo de política, només intento transmetre que mirar la Copa del Món de Futbol des del Brasil o des de Catalunya em desperta sentiments ben diferents.

I quan la Copa al 2014 sigui al Brasil, si encara sóc aquí, no puc ni imaginar!