Contra la crisi: cultura

Aquest mandat l’Ajuntament ha aconseguit alimentar aquest circuit rescatant un cinema històric a la ciutat, reobrint el teatre municipal després de masses anys d’obres i iniciant el rodatge de La Sala. Els millors resultats s’ han aconseguit amb el cinema, que si bé continua tenint una presència important del cinema més comercial, ofereix una oferta diferenciada dels multicines de l’entorn i propostes que li donen una identitat pròpia. Però l’assignatura pendent continua sent les sessions matinals adreçades a les escoles i instituts de la comarca, una comunitat educativa que podria trobar en aquest equipament municipal un aliat per als programes docents de llengua estrangera, d’història, d’art, de filosofia... Pel que fa a La Sala, s’ha vist amb el pas del temps que es tracta d’un equipament desaprofitat, en el que la presència d’artistes residents és pràcticament anecdòtica i que ha trobat ara una via de sortida amb la realització de festes i balls, encara que sigui només en dates puntuals. I el Teatre Principal ha iniciat una etapa d’èxits, amb obres originals, amb estrenes nacionals i coproduccions i amb propostes que integren els espectadors en el quadern de bitàcora de l’equipament. Però ara, aquest projecte ha quedat en suspens i podria canviar de rumb a partir del juny, malgrat que l’acollida avalava l’oferta cultural que s’ha mantingut.

I és que la dimissió fa unes setmanes del director artístic del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, Jorge Picó, ha posat en entredit la política cultural de les administracions públiques. L’excusa de la contenció de la despesa pública no és vàlida quan hi ha ciutats de caracterísitques similars a Vilanova i la Geltrú, com podria ser Reus o Manresa, que es poden permetre tenir equipaments municipals a ple rendiment durant tota la setmana i amb un sistema de gestió que el fa assumible econòmicament. L’administració ha de saber racionalitzar la despesa, però també discriminar en positiu i tenir en compte que la inversió en cultura és una inversió en valors, en ciutat, en identitat… De res serveix que les administracions es posin d’acord per recuperar un museu únic a Catalunya, com és Can Papiol, si després l’equipament no s’obre al públic. El mateix passa amb el nou auditori, que si no s’acompanya d’una bona programació, que aposti pels artistes locals i les coproduccions amb equipaments similars del Penedès, i es tanca a les escoles de música, no deixarà de ser un edifici amb unes característiques particulars.

Jorge Picó criticava la falta d’ambició de Vilanova i la Geltrú per tenir un teatre de referència a Catalunya. Ara la ciutat té més equipaments per poder reivindicar aquesta capitalitat que molts busquen i altres troben a faltar. Amb bons equipaments, el que es necessita és una projecte que els exploti com merei x una capital de comarca i un pressupost econòmic a l’alçada de les necessitats. L’administració ha de pensar en els serveis a les persones i la cultura ho és i especialment en època de crisi, una crisi no només econòmica, sinó de valors i d’identitat. Si es pot invertir en equipaments de qüestionable viabilitat econòmica, com és el cas de Neàpolis, la cultura local, que en sí mateixa és un sector econòmic més i que produeix un impacte econòmic a la ciutat gens despreciable, necessita l’impuls de l’administració pública.