L'independentisme unit el proper 20N?

A Solidaritat, el debat gira entorn de si para la pena o no presentar-se a les eleccions estatals (actualment es duen a terme unes votacions internes entre els adherits); els uns argumenten que sortir de l'àmbit polític català és contraproduent i està fora de lloc; i els altres adveren que l'independentisme ha de ser present arreu evitant perdre representativitat. Tant se val, la candidatura de l'Alfred Bosch pot mudar aquesta dicotomia envers un plantejament de país molt més directe: atacar l'arrel del problema des de dins. És a dir, amb l'excusa d'aconseguir representació parlamentària a les corts estatals, unificar, assentar i ampliar els sostre del sobiranisme a casa nostra.

Un dels entrebancs de l'independentisme és l'esquitx de gent que lluita sola repartida pel territori cercant faristols per cridar ben fort que no està d'acord amb res. Què provoca aquesta diversitat d'opinions? D'entrada, la manca de senzillesa i de credibilitat, l'enrenou polític i la percepció que l'objectiu d'un estat català és increïblement complicat. Cal ser pràctics doncs.

Aprofito l'avinentesa per fer un símil amb l'estiu i les excursions al volant del cotxe: si el desencís el trobem a l'hora de decidir quin és el millor camí per assolir la Independència, fem una autopista de quatre carrils per on circuli tothom, a la velocitat que hom desitgi. Si el problema és que els catalans cobsem la fita de la Independència com una sortida complicada, senyalitzem-la degudament, amb més informació, i fem atractiva l'opció convidant tothom a gaudir dels seus avantatges. Però sobre tot, si el peatge és alt, és perquè els catalans, i només els catalans, percebem aquest peatge com a vergonyós, i aquí cal advertir els conductors que, efectivament, el peatge és desproporcionat. El problema radica llavors en la percepció que tenim del valor de les coses.

A l'hora, si la majoria de la societat catalana encara no fa seva la sortida de l'independentisme, què falla del discurs? Falla el missatge senzill i directe, clar i català. Som un poble auster, pràctic, que rebutja les revoltes i les lluites inútils perquè ja n'hem patit un munt de guerres; els catalans no estem disposats a prendre riscos innecessaris, a complicar-nos la vida en aventures desconegudes i a agafar sortides emboirades. Si aleshores l'Independentisme neix dels propis catalans, hem d'aconseguir fer un pas endavant per combregar amb les diverses sensibilitats del país, esdevenir més pràctics i deixar de fer volar coloms.

No debades, cal reforçar la opció de la Independència com a sortida preferent per al conjunt dels catalans, un discurs valent que refermi els avantatges que la idea ofereix i, sobre tot, cal que qualsevol català convençut que la Independència és el millor per casa nostra, pugui defensar la seva decisió amb arguments raonables. Un front comú a Madrid pot ajudar a consolidar el discurs, però també a fer que la visió de l'independentisme canvii i passi d'opció enrevessada a solució pràctica. Ara bé, per això cal també que molts egos s'esvaneixin i aquest és justament el segon gran problema que patim: passem del debat de les idees al desori dels personalismes. Sembla que sense un messies o sense un gran líder, no hi haurà mai Independència. Potser, però amb matisos: calen ments brillants per fer arribar un discurs planer i sòlid a tota la societat.

Acceptant el fet que tots els partits polítics actuals volen el millor per Catalunya i ens ofereixen un ventall d'opcions, ens trobem avui per avui davant de 3 sortides prioritàries a l'autopista del futur: ser una regió més d'Espanya; negociar i pactar amb Madrid; o esdevenir un estat lliure. Val a dir que fins avui ja hem testat les dues primeres opcions i s'han demostrat prou útils fins a cert punt, depenent del grau que cada català accepti com a bo pels interessos comuns, de la percepció que hom té dels valors de les coses. Aquí és justament on trobem el quid de la qüestió: el grau d'exigència que tenim els catalans i les catalanes envers allò que en traiem de la nostra contribució a l'estat espanyol és ínfim. Tenim el llistó de l'exigència pel terra.

L'independentisme ha de ser capaç d'unir esforços per empènyer aquest llistó ben alt de manera que quan ens manin retallades, quan hom ens negui la llengua, quan no puguem decidir, senzillament no ens entri al cap. La Independència no és altra cosa que fer apujar el grau d'exigència dels catalans al nivell més alt de l'escala dels nostres valors. Dels nostres, no dels d'altri.

Robert Cavaller i Delsing
Solidaritat Catalana per la Independència
Facebook: Solidaritat Sitges